Apreciat Josep, des del més absolut respecte i estimació que et tinc com a escriptor, home de bé i il·lustrat amb el qual he coincidit molts dissabtes a la Llibreria 22, després de llegir la teva columna «Una revolució que s'ho valgui», publicada en aquest diari aquest dimarts, 16 de gener, em sento amb el deure de fer-te un seguit de reflexions, amb les quals, estic ben segur, estaràs d'acord.

Quan tu escrius «... que no és una qüestió de majories sinó d'estràtegies militars» vull pensar que fas una metàfora simbòlica i que, en cap cas, no penses, ni en la més remota possibilitat, que ni tu ni jo, madurs burgesos comerciants, tu amb excel·lent parada al Mercat del Lleó de Girona de la qual soc fidel client, i jo amb un despatx d'advocats, seríem els que defensaríem amb armes el camí cap a una Catalunya independent. També vull pensar que, dins de la mateixa figura retòrica, no insinues que haurien de ser els nostres fills els que, armats en el sentit literal de la paraula, no amb majories de vots significatives, suport internacional i arguments convincents, defensessin, costés el que costés, una Catalunya independent.

Estic segur que no deus voler que la defensa de l'opció de la independència es faci mitjançant la crida a la lluita armada. Segur que no. Segur que estaràs d'acord amb mi que, quan aquesta majoria social necessària i, ara ja reclamada per tots els protagonistes del procés, sigui certa i determinant i per tant lícita la reivindicació de la independència i no s'hagi de prescindir de la meitat de la societat, també catalana, la desitjada Catalunya independent haurà d'arribar per la via de la pau i el consens. Qualsevol altra possibilitat que impliqui la revolució, les armes i els militars és, dient-ho suau i políticament correcte: una autèntica barbaritat.

Estimat amic, les guerres sempre són injustes i maten innocents i el futur de la nostra pàtria, tingui aquesta la forma que tingui, no es mereix cap frivolitat ni arenga que faci dubtar de la seva legitimitat.

Una forta abraçada.