La importància dels aniversaris sempre és relativa, n'hi ha de bons, de regulars i de dolents, n'hi ha que serveixen per recordar i altres que valdria més oblidar. Però el pas del temps és inexcusable, vull dir que no ens en podem excusar i les commemoracions arriben encara que no ens agradi. Aquest any celebrem el 50 aniversari d'un any carregat de simbolismes, el 1968, i no sé si faríem millor de celebrar-ho tot d'una tacada, però qui més qui menys ho anirà desgranant de mica en mica i jo tampoc m'estaré de fer-ho.

Aquest dilluns, 15 de gener, Martin Luther King hauria complert els seus 89 anys, si no hagués estat assassinat precisament el 1968. King va deixar dit en un dels seus llibres, La força d'estimar, que «finalment recordarem millor els silencis dels nostres amics que les paraules dels enemics». Potser per aquesta raó ell no va deixar mai de parlar, d'enraonar a favor dels drets dels afroamericans, i potser també per aquesta mateixa raó els seus enemics van posar fi a la seva vida.

La figura de King, i sobretot el caire pacífic de la seva lluita, ha estat invocat, recordat i practicat durant els dies decisius d'aquest darrer octubre al nostre país, i és curiós, i dolorós, veure ara com precisament els que més en van fer bandera han estat perseguits i encausats pels mateixos enemics de la llibertat de sempre, pels que s'embosquen darrere d'unes lleis fetes a la seva mida, unes lleis injustes que King també cridava a desobeir.

Aquest any 2018 ens veurem de nou en l'obligació moral d'invocar aquell somni truncat de 1968. Haurem de viure i desviure, d'estimar i de desestimar, haurem de conviure i de sobreviure, més enllà dels viaranys d'una història que es vol escriure sense tenir en compte les nostres voluntats, i ens haurem d'enfrontar a problemes la solució dels quals ens confrontarà a problemes nous, però gràcies a ell ara ja sabem que apaivagar una foscor de segles només ho podem fer amb la força de la llum.