Sembla que, finalment, la plaça de la Constitució canviarà de nom a plaça 1 d'octubre de 2017. L'espai, construït l'any 1991 sobre les restes d'antigues fàbriques i naus industrials, és en si mateix una explicació del país. Aixecada sobre un sistema en ruïnes, deixat, vell i caduc, l'Espanya de 1978 amaga la seva decadència moral i cínica darrere d'uns articles legals que serveixen només d'excusa. En nom de la Constitución Española s'han obviat els crims d'una dictadura, s'ha perpetuat la corrupció sistèmica d'una societat acostumada al servilisme i s'ha maquillat la supervivència d'uns hàbits polítics allunyats del progrés. La capa de greix que obtura la projecció democràtica de l'Estat s'ha consolidat sense vergonya. La mateixa barrera immoral que des dels secretaris i subsecretaris d'estat ha capil·laritzat el seu control i poder del territori a través dels secretaris i interventors d'ajuntaments, a través d'un cos funcionarial de rang mitjà i a través dels monopolis. He llegit els arguments dels qui s'oposen al canvi de nom de la plaça defensant les bonances de la llei que anomenen carta magna. Més que carta magna sembla un xec en blanc. En nom de la constitució dels espanyols es van assaltar escoles i centres cívics amb absoluta impunitat per evitar l'exercici de la democràcia. Amb l'aval de la mateixa llei es permet la corrupció d'alguns partits, els assassinats d'estat i la persecució de les idees polítiques. Està avalat mentir amb absoluta impunitat, insultar la comunitat internacional i malversar fons de l'erari en nom de l'ordre constitucional. Un bon amic advocat em deia públicament la setmana passada que no es pot optar per la independència «mitjançant la crida a la lluita armada». Entenc que seria un extrem difícilment entès per molts. Especialment pels que defensen la Constitució espanyola de 1978, ja que són els únics que porten armes i no tenen gens de vergonya a usar-les en contra de la població civil desarmada. Llei, en diuen.
