Hi ha llocs proveïts d'afecte i murs amarats de desig, carrers impregnats de desesma i cantonades que desprenen un aterridor fel d'angoixa. Hi ha espais colpidors i racons anodins. Les parets reforcen i creen convencions socials i normes culturals, som el que som perquè vivim on vivim, i no és el mateix haver nascut en un petit poble on tothom es coneix que en una ciutat on els veïns del mateix replà de l'escala són uns desconeguts.

El nostre entorn quotidià ens condiciona molt més del que ens pensem, el disseny urbà de les ciutats, i de molts edificis en concret, ens influeix en la nostra manera de viure i de ser, i fins i tot en les nostres expectatives de vida. No és el mateix passejar per la natura o caminar per carrers curulls de vida, que per indrets freds, places dures o al voltant d'edificis de vidre i formigó. El contrast entre les nostres reaccions a aquests espais es pot percebre en el nostre cos.

Caminem amb el cap cot quan ens sentim amenaçats per l'entorn, o quan ens creuem amb desconeguts, i alcem la vista quan ens sentim segurs i alegres. Immersos en un espai natural el nostre sistema cognitiu funciona de manera diferent, el cervell busca incessantment els mateixos prats verds que buscaven els nostres ancestres, aquells «prats deliciosos» que encara ens recorden i ens prometen els sacerdots -hereus de la saviesa dels druides- quan celebren els ritus funeraris als quals ens veiem obligats a assistir sovint.

En una època d'immigracions massives, que tendeixen a igualar perillosament el nostre paisatge vital, en el qual trobem les mateixes botigues en els mateixos indrets i els mateixos polígons industrials al voltant de ciutats que s'assemblen les unes a les altres com gotes d'aigua, la nostra obligació és cuidar de la qualitat de vida dels vius, dissenyant entorns saludables i amigables, i que reforcin la nostra identitat cultural. Potser les nostres ànimes es veuran recompensades en una altra vida, però mentrestant hem de pensar en aquesta.