Dissabte es va fer, protocol·làriament, el canvi de nom de la plaça de la Constitució a plaça de l'U d'Octubre de 2017. Tema acabat. Malgrat tot, tema acabat. Ja podem anar passant a coses noves. Quan dic "malgrat tot", podria incloure massa fils al serrell que ha significa el canvi de denominació de la plaça. Els defensors hem estat massa entretinguts repassant, en un bucle infinit, les raons que ens porten a voler el canvi. Els detractors, més preocupats per la justificació de tot allò que té a veure amb la implementació de l'article 155, han fet servir el canvi en el nomenclàtor per fer-se pesats. Molt pesats. Mai oblidarem el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. I espero passar la resta dels meus dies explicant als més joves la ignomínia d'aquells fets. Però sobretot, destinaré el que em queda de vida a pensar si no ens vam equivocar aquella jornada deixant-nos humiliar i atonyinar. Els més moderats ja sé què em direu; que vam poder demostrar a tothom que els animals eren ells i que el nostre anhel de llibertat era més legítim a mesura que ens anaven untant a garrotades. Segurament. Però què farem quan hi tornin? Perquè hi tornaran. No en tingueu cap dubte. Tornarem a tenir dies que convertirem en efemèrides pel pes de la violència de l'Estat espanyol. Ho tenim clar, oi? De moment, als soldats espanyols els omplen el pit amb medalles al mèrit i al valor per rebentar el cap a iaies i a mainada. Nosaltres omplim el pit amb xapes i llaços grocs que demanen la llibertat dels empresonats per la causa de la independència. Som dos exèrcits molt diferents fent-nos la mateixa guerra.
Suposo que la clau ens la dona la parella de gallecs que van visitar Girona dissabte al matí, i que preguntaven a un periodista sobre la celebració a la plaça. Quan els van explicar que la festa era per, com deien ells, el polèmic canvi de nom, van exclamar: "!Pero si son abuelos y niños!". Esperaven encaputxats cremant banderes espanyoles i es van trobar amb la celebració de la normalitat democràtica.
