Sempre m'ha semblat que la memòria de les paraules és essencialment en blanc i negre. Les lletres són símbols binaris que no accepten matisacions i les paraules necessiten ser distingides a primera vista, negre sobre blanc, sense reflexos ni pampallugues. Aquesta era la manera d'explicar-nos el món que tenia la premsa fins que van arribar altres mitjans més poderosos, poderosos sobretot perquè es vinclaven més fàcilment als designis del poder.

Recordo amb enyorament un temps en què, quan em llevava al matí, el primer que feia era buscar un quiosc per poder comprar el diari del dia, el meu diari. Ara ja no em passa, puc sobreviure sense llegir-ne. Hi ha menys quioscs i menys diaris, però principalment hi ha menys entusiasme per llegir-los. Sembla que la realitat va a la seva i que no hi hagi res a fer. Em dol profundament aquest buit immens que està deixant la premsa impresa en les nostres vides.

Un diari era un objecte que m'acompanyava durant tot el dia i que, a voltes, m'identificava i em feia sentir més segur de mi mateix. Ara tot això s'ha anat diluint com un tall de mantega en una paella roent. Els diaris s'han convertit en complements, a vegades simples altaveus, d'altres mitjans que els han fagocitat sense remei. La informació ha quedat presa en les xarxes socials, l'opinió en les tertúlies televisives i la informació local en mitjans que, a vegades, no serveixen ni per a embolicar l'entrepà.

Les noves generacions de periodistes han sorgit d'escoles de periodisme que han estandarditzat i igualat els mètodes i les perspectives professionals, provocant una «consanguinitat» que ha fet esborrar gairebé totalment els personalismes que van brillar en altres èpoques.

Hi ha coses que no s'ensenyen o que no es poden ensenyar -crec jo- i que un periodista només aprèn amb el contacte directe amb la realitat i especialment amb els seus lectors. Fa massa temps que parlem de crisi en la premsa, potser és que a hores d'ara ja ha mort i no ens n'hem adonat, fa de mal dir...