Un suquet tot en cru o en fred, tal com el fan els mariners de l´Empordà, que també és anomenat, de Cadaqués (ens en parla Dalí), passant per l´Escala a la Selva (ho esmenta Joaquim Ruyra) a la marinesca o a la marinera. N´hi de monogràfics, com el de déntol o el de rap, o de bastina (parents, aquests darrers, del Cimitomba de Tossa de mar). Però també n´hi ha de peix blau, com ara sardines, anxoves, verat, a part de la tonyina i el bonítol. Això malgrat el que opina una professora de l´Escola d´Hosteleria de Girona, que destarota els seus alumnes afirmant que no hi ha suquets de peix blau... No és estrany que digui aquestes bestieses, tenint en compte que diu que la paraula «grenyal» no s´ha d´aplicar a l´arròs, sinó «al dente». És preocupant la falta de preparació en cuina tradicional d´alguns dels professors o professores d´algunes de les escoles d´hostaleria d´aquest país. Molt més tenint en compte el patrimoni únic que és la cuina tradicional catalana que, com va escriure Josep Pla, és l´única que val la pena conservar. I encara més la cuina dels pescadors, i, especialment, dels de la Costa Brava, que com dic al meu llibre La cuina marinera de la Costa Brava, crec que és la primera de la Mediterrània.

Els pescadors valencians l´anomenen suc, suquet o cruet de peix.

«En el meu país, els suquets de peix se solen acompanyar de quatre patates, no gaires, per evitar que la seva abundància no desequilibri el sabor del peix», deia Josep Pla, i això també ho ratifiquen els pescadors de Llançà; només prescindien de les patates en algun suquet concret, com el de serrans i, a vegades, el de peix blau com sardines o anxoves. L´estèril polèmica, doncs, de si el suquet ha de tenir patates o no, ens és puntuada per una veu tan autoritzada com la de Pla -o millors, dels pescadors que l´informaven-. Antigament, no obstant, les patates eren substituïdes per grosses llesques de pa de pagès que, fins i tot, podien fer la funció de plat: no oblidem que, en el seu origen, suquets i olles eren plats de barca. Com a tals, doncs, s´elaboraven amb olla o cassola catalana de ferro, i no de terrissa (malgrat el que diu Néstor Luján al Diccionari de la cuina catalana).

A la Mediterrània i a l´Atlàntic, l´afegit de patates a l´olla o sopa de peix primigènia -bollabessa-, és un important salt qualitatiu, que els pescadors catalans i mallorquins han fet de forma decidida, i més tímidament en altres contrades: País Valencià, País Basc (marmitako), Liorna (Toscana; cacciuccio), etc.