Que les dones estem infrarepresentades als mitjans de comunicació és una evidència; només cal donar un cop d'ull a #onsonlesdones, un recull diari d'exemples de com l'opinió de les dones és silenciada sistemàticament als mitjans de comunicació catalans.
Un dels àmbits on això s'accentua més és al món de l'esport, on les disciplines estan generalment separades per gènere masculí i femení. La manca de notícies, programació i retransmissió esportiva femenina contrasta amb el seguiment diari d'esports masculins. A la premsa especialitzada, hi sortim ocasionalment i, amb sort, és per mèrits esportius en lloc d'un peu de foto amb un «La nòvia de...».
Només durant els Jocs Olímpics tenim l'oportunitat de seguir esport femení en unes condicions acceptables. I obtenim visibilitat, d'acord, però de quin tipus? No han tardat a sortir llistes de «les més buenorres (sic) dels Jocs Olímpics de Rio» i titulars com «mare i medallista internacional», on dones que fa anys que es preparen són valorades pel físic, roba, relacions sentimentals, sexualitat, maternitat o família més que per la seva carrera esportiva.
Fotos desafortunades de dones esportistes fent la seva feina es fan virals: un pit, una faldilla aixecada, «la relliscada més sexy de l'estiu»... buscant una suposada cara divertida o atractiva en què en realitat l'esport de competició passa a ser una excusa per a aquesta mena de continguts
Aquest tractament informatiu ens ven la cosificació de la dona, pressuposa que la família és responsabilitat nostra, destaca relacions emocionals i sexuals irrellevants per a l'esport, alhora que alimenta els estereotips de dona i dona esportista.
És important eradicar aquestes dinàmiques que incorren en un model de periodisme masclista on l'anècdota és més important que l'èxit assolit. N'estem fartes.
