Guanyar, guanyar i tornar a guanyar

16.08.2016 | 07:16
Usain Bolt celebra la victòria als 100 metres llisos al Jocs de Rio.

P

er més que es repeteixi la història, cada vegada que Usain Bolt intervé en uns grans campionats no perd mai la fam de victòria. Amb el seu tercer títol olímpic de 100 metres, és des d'aquest passat cap de setmana, una estrella per al públic brasiler d'un rang equiparable al de Pelé o Neymar. S'ha guanyat el cor dels locals amb el seu caràcter afable amb el públic i també per la seva insaciable fam de guanyar.
I això que no sempre ha estat infal·lible. La primera experiència olímpica de Bolt, amb 17 anys, va ser amarga. No desitjava participar als Jocs d'Atenes 2004 però el van convèncer. En les sèries de 200 metres va notar una punxada i va creuar la meta caminant. La premsa jamaicana es va acarnissar amb ell. Tou i covard, el van anomenar. "Atenes va ser una experiència horrible per a mi", recorda. Va passar una breu crisi de confiança, fins que va trobar Glen Mills, qui el va encomanar al doctor alemany Muller-Wolhlfahrt. Aquest li va detectar una imperceptible coixesa i el va convidar a treballar en exercicis de compensació, a més d'enfortir la seva esquena al gimnàs.
Bolt, la morfologia del qual (196 centímetres, 76 quilos) s'adapta millor al 200 que al 100, ha hagut de treballar a fons els desequilibris del seu cos per assolir l'excel·lència en l'esprint. Un cop va recompondre el seu cos, les seves qualitats innates han fet la resta. Si aconseguia moure les seves llargues cames a la velocitat amb la qual ho fan d'altres velocistes més petits seria imbatible, especialment en els 200 metres.
Des d'aquella amarga experiència d'Atenes ha guanyat totes les medalles d'or olímpiques se li han posat al pas. En campionats del món, però, encara va ser vulnerable durant un temps. En els de Hèlsinki 2005 es va lesionar i va arribar l'últim a la final de 200, i als d'Osaka 2007 només el va batre el nord-americà Tyson Gay. Fins que va arribar el seu primer gran moment. El juny del 2008 va aconseguir el seu primer rècord del món de 100 metres. Va ser a Nova York, amb un temps de 9,72. A partir de llavors, la seva vida va fer un gir espectacular. El jove tímid sorgit de les zones rurals de Jamaica amb unes sabatilles velles a la mà s'estava convertint en un astre de l'esport universal.
Els Jocs de Pequín 2008, pensats per impressionar el món amb les heroïcitats de la gran estrella xinesa (Liu Xiang) van veure la dolorosa caiguda del gran atleta xinès, que no va poder competir, amb el tendó d'Aquil·les destrossat, i van servir, en canvi, de rampa de llançament al coet Usain Bolt. En els Mundials de Berlín 2009 va repetir, pas per pas, la gesta olímpica del 2008: tres ors i els mateixos rècords mundials. A Daegu 2011 es va haver de conformar amb els títols de 200 i 4x100. Quan s'aproximaven els Jocs de Londres 2012 les apostes en 100 metres estaven anivellades entre Bolt i el seu company d'entrenaments Yohan Blake, però en l'hora suprema es va tornar a mostrar imbatible.
Ara, el rival de torn havia canviat. L'aspirant era un veterà de 33 anys, Justin Gatlin, que havia ressorgit després de quatre anys a l'ombra per dopatge i estava aconseguint les millors marques de la seva vida (9.74 en 100, 19.57 en 200) a una edat ja avançada per a un velocista. Però el campió va tornar a vèncer per K.O. Bolt no va passar dificultats l'any passat als Mundials de Pequín.
Els de Rio seran els seus últims Jocs. Ho va dir abans de començar, en una multitudinària roda de premsa que va acabar amb uns passos de samba al costat d'esculturals ballarines brasileres. Pur espectacle. L'atletisme, tant necessitat d'herois, el trobarà a faltar quan pengi les botes de claus. Passarà molt temps abans que aparegui una estrella de la seva magnitud.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema