Els 40.000 espectadors que la matinada de divendres a dissabte, hora catalana, ocupaven les grades de l'Estadi Olímpic de Rio podran explicar als seus descendents que van viure un moment colpidor: l'adéu olímpic del velocista més gran de tots els temps. Només el transcurs dels anys marcarà les colossals dimensions d'Usain Bolt, la figura més carismàtica de l'atletisme que recorda la generació actual, que va besar la pista blava de l'estadi, va agrair al cel les seves prestacions i va posar per als fotògrafs, braços en creu, imitant al Crist Redemptor de Corcovado, després de consumar el seu triple-triple amb el triomf de Jamaica en el relleu 4x100. Nou medalles d'or olímpiques (tres a Pequín, tres a Londres i tres a Rio, en 100, 200 i 4x100), tantes com Paavo Nurmi i Carl Lewis, i onze mundials han elevat a definitiu el seu estatus de llegenda viva no només de l'atletisme, sinó també de l'esport universal.

La seva majestuosa posada en escena, la seva gambada imperial, que obliga els seus rivals a donar dos passos per cada un de seu, el seu etern somriure i la seva vocació innegociable de showman quedaran per sempre en la retina dels espectadors que van tenir el privilegi d'assistir a la seva última demostració olímpica. "M'estic fent vell", havia comentat el dia abans després d'obtenir la seva última victòria olímpica individual, la de 200, sense acostar-se al rècord mundial (19.19). Avui farà 30 anys. I pensa que amb 34 no estarà ja en condicions de mantenir el seu màgic nivell en els Jocs de Tòquio 2020. Els crits d'"U-Sain-Bolt" van ressonar a l'estadi d'Engenhão per premiar l'exhibició final del rei de l'esprint, que es va demorar mitja hora sobre la pista embolicat en la bandera jamaicana, amb fons musical de reggae, signant autògrafs, posant per selfies, com si es resistís a donar l'últim pas, a dur a terme el seu definitiu adéu olímpic.

No va ocultar mai que treballava per esdevenir una llegenda del rang de Mohamed Alí o Pelé. Un dia abans de fer els 30 anys, cosa que succeirà avui, quan s'extingeixi la flama olímpica al peveter de Maracaná, Bolt ha fet caure, definitivament, les portes de la glòria. L'astre ha completat dos cicles olímpics sense conèixer la derrota més que davant de si mateix en grans campionats. El seu únic error va ser la sortida falsa que li va costar l'eliminació a la final mundialista de Daegu 2011.

A Rio hi va arribar amb quatre triplets en campionats globals, sis ors olímpics i onze mundials, deixant escapar una sola medalla daurada, la del mundial sud-coreà, durant els últims vuit anys. Carl Lewis, que en la seva època va arribar a tenir un carisma semblant, aconsella Bolt que no es precipiti a l'hora de l'adéu, que ho faci només "quan estigui llest, ni un segon abans", perquè també Michael Phelps se'n va anar dues vegades i altres tantes va tornar per seguir sent el millor nedador de la història.

Tretze anys després de donar-se a conèixer amb la seva victòria en els Mundials juvenils de Sherbrooke (Canadà) i el seu rècord mundial júnior (19.93) la propera temporada, Bolt deixa orfe a l'atletisme olímpic, que difícilment trobarà una figura publicitària de la seva categoria, capaç no només d'ingressar 20 milions d'euros -segons Forbes-, sinó d'enlluernar mig món. El triple-triple olímpic, no aconseguit mai abans, situa Bolt al capdavant dels mites del rei dels esports.