el 10 de desembre de 2007 el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya publicava el projecte de llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos. Aquests darrers dies d'octubre tenen lloc al Parlament les compareixences d'experts i responsables municipals per debatre aquesta proposta.

Aquest avantprojecte, a proposta del conseller de la Vicepresidència, és senzillament absurd, buit de contingut i atenta contra l'autonomia municipal. Potser persegueix una finalitat noble, garantir l'exercici del dret de llibertat de culte, però la sensació final que dóna és que té com a únic afany la notorietat de qui ho proposa, poder dir que s'ha fet una llei sobre aquest tema. Servirà, això sí, per augmentar les estadístiques de "productivitat" del Parlament, però des d'un punt de vista qualitatiu és més que mediocre. Anem a pams i passo a assenyalar, d'una manera resumida, els arguments per fer aquestes afirmacions.

Una llei buida de contingut. L'objecte de la llei és "establir l'obligatorietat de preveure en els plans d'ordenació urbanística municipal sòls on s'admeti o s'assigni l'ús religiós, i també regular la llicència municipal d'activitats d'ús de centres de culte o de reunió amb fins religiosos, que siguin de concurrència pública, per tal de garantir la seguretat de les persones i les condicions adients de salubritat d'aquests centres".

A banda de consideracions sobre l'autonomia municipal, que faré més endavant, calia una llei per establir aquesta obligatorietat? No hagués estat suficient un article dins la llei d'urbanisme? Si amb aquesta llei es poden fer determinacions tan importants com el percentatge d'habitatge de protecció, concertat i lliure, les cessions obligatòries que els propietaris han de fer als ajuntaments o les zones verdes, no s'hi podia posar un petit apartat que parlés de la possibilitat d'espais destinats al culte? D'altra banda, tinc la sensació que la llei d'urbanisme no impedeix aquesta possibilitat i la deixa en mans dels responsables municipals, per què, doncs, aquesta llei ara?

Respecte de la seguretat i les condicions de salubritat ja existeixen disposicions i normatives que regulen com ha de ser en els llocs de pública concurrència i, no ?sembla assenyat que s'hagin d'establir diferències radicals en funció que l'espai es destini al culte, a la cultura o a un esdeveniment esportiu. Per què, doncs, una especificitat per a les reunions amb fins religiosos?

De tota manera, tampoc ofereix cap ?concreció, deixant-ho per un "reglament" que desenvoluparà tots els aspectes d'interès.

Indefinició. En el preàmbul s'afirma "tretze grans confessions religioses conviuen en el nostre país..." Quines són aquestes tretze grans confessions que conviuen en el nostre país? Quina categoria jurídica és "gran confessió religiosa"? Per què tretze i no set o vint-i-cinc? Quants espais hauran de reservar els ajuntaments, un que sigui multiconfessional o un per a cada religió? I si com s'afirma "...i moltes d'aquestes contenen també una diversitat interna", també s'haurà de reservar un espai per a cadascuna de les divisions de la religió? L'espai que s'ha de reservar, serà en exclusivitat per al culte o és un espai on s'admet l'ús religiós? Pot semblar només un matís però és molt important. Fins on arriba l'obligació dels ajuntaments, amb un espai n'hi ha prou o hauran d'anar dotant tants espais com peticions hi hagi?

Autonomia municipal. En l'àmbit urbanístic, a més de la llei d'urbanisme, existeixen les normes subsidiàries, els plans generals d'ordenació urbana, els plans parcials... que s'inicien en els plenaris municipals però són aprovats per la Generalitat. Era necessari una nova llei que acota encara més la capacitat de decisió dels ajuntaments? Tot plegat sembla una manca de confiança en l'actuació dels ajuntaments sobre temes que els afecten en primera persona i que coneixen millor que ningú. L'intervencionisme de l'administració supramunicipal, la Generalitat, en aquest tema és excessiva. És que ningú no creu de veritat en el principi de subsidiarietat? Les decisions s'han de prendre en l'àmbit més proper on es produeixen les diferents situacions. Sembla que aquest tema, donada la diversitat de situacions particulars que es poden produir, aconsellaria que cada ajuntament pogués prendre lliurament la resolució que millor s'ajustés a les seves necessitats. Crec que aquesta decisió compet exclusivament a un àmbit municipal, i potser els ajuntaments -i en el seu nom les entitats municipalistes- hauran finalment de plantejar un conflicte de competències per preservar la seva autonomia.

En definitiva, una llei per a la galeria, absurda, intervencionista, incorrecta i sobretot innecessària. En seguirem parlant.