Es diu sovint que, quan superem la crisi actual, res no serà com abans. No és pas que vulgui amargar-vos el dia, però penso que, quan sortim d'això d'aquí a uns anys, entrarem en el col·lapse de les fonts d'energia. O sigui que en tenim per temps. Temps de transició cap a un altre model.

Un dels fets més notoris de la crisi actual ha estat la caiguda del crèdit de l'elit econòmica.

Vaig començar a treballar a principi dels anys 80 enmig d'una suspensió de pagaments. Allò em va bregar i em va portar a treballar invertint permanentment el resultat dels nostres esforços. Vaig aprendre que l'endeutament té límits, que l'economia va i ve, que sempre és implacable (per sort), que l'ortodòxia és fonamental en aquest món, que en una inversió s'ha d'aportar una quantitat important de recursos propis,... En aquells temps ja vaig tenir el meu primer enfrontament amb els banquers. No entenia com podien deixar crèdits per invertir en hotels i no ho podien fer per invertir en fàbriques i màquines. Els hotels es queden, i les màquines són volàtils, em deien. Però un hotel sense clients no serveix per a res, els responia jo. Ja llavors no entenia la diferència de predilecció en el destí dels crèdits. Malgrat tot, escoltava les lliçons d'ortodòxia dels banquers i en feia cas. La mateixa cosa em va passar amb certs professors d'economia i amb alguns gurus, "savis" de l'economia. M'agradava llegir les seves projeccions i recomanacions. Recordo que Pedro Nueno va dir fa quatre anys que l'any bo seria el 2010, que havíem de resistir fins arribar-hi. També em passava una cosa així amb la indústria de l'automòbil. Era una indústria que permanentment desenvolupava nous mètodes de fabricació, noves tendències en producció i en vendes, que investigava contínuament, i la prenia com exemple de modernització.

Tot ha saltat pels aires. Cap dels exemples que us he exposat mereix avui el meu respecte. He vist com els ha fallat el sentit comú i he après que moltes de les coses que diuen no es basen en criteris lògics. Sovint he observat que s'inventen teories per explicar coses que contradiuen la més mínima ortodòxia. Han inventat l'enginyeria financera (cosa que ens repugna als enginyers) per poder explicar autèntiques estafes.

Comencem pels banquers. Aquells banquers que vaig conèixer als anys 80 no s'assemblen en res als actuals. Els d'avui son autèntics ludòpates. La seva addicció als resultats els ha portat a un joc inversor fatal. Això explica el daltabaix financer actual. Han fet mans i mànigues per vendre el que ells sempre s'havien prohibit: crèdits d'impossible compliment. S'han inventat productes per poder vendre el que no podien fer, amagant la malifeta enmig d'altres productes de millor solvència. Han aconseguit fer un sistema pervers, basat exclusivament en l'especulació. A casa nostra són els culpables de la bombolla immobiliària. Ells saben els límits de les nòmines. Ells saben que l'economia és cíclica, que uns quants treballadors perdran el seu treball alguna vegada. Sabent tot això han fomentat l'allargament dels anys d'amortització de les hipoteques, han atorgat hipoteques pel 120% del valor de l'immoble, ficant dintre el crèdit els mobles i el cotxe (un cotxe amb una vida de 10 anys pagat a 40 anys, visca el consell!), i han promocionat el crèdit hipotecari a persones amb situació econòmica precària. No han sabut on era l'ètica. Ara, quan un banquer em demani per fer-li una imposició, li demanaré que m'avali personalment el risc del dipòsit. És exactament el que han fet amb nosaltres durant 30 anys.

Parlem ara dels experts. Sovint m'ha meravellat l'opinió que alguns entesos de borsa donen sobre si s'ha de comprar, vendre o mantenir un valor. El que em fascina és que en un mateix dia l'anàlisi d'un sigui exactament el contrari de l'altre. Un diu, comprar Telefónica; l'altre diu, vendre Telefónica. I es queden tan amples. Aquests dies estic atent a escoltar les opinions sobre la sortida de la crisi. Tots fan el mateix. Expliquen com s'ha desencadenat la crisi financera, començant per la subprime, passant per les mesures dels governs i, quan arriben al final diuen: hem d'augmentar la competitivitat i la productivitat. I jo els dic, i...? Quina cosa més? Què hem de fer per arribar-hi? No sap, no contesta. Els gurus serveixen per fer teories sobre el que passa; si tothom inverteix a Xina, ens expliquen que cal invertir a Xina; quan s'hagi d'invertir en energia, ens explicaran que s'ha de fer això; però el que més em va copsar va ser la teoria que es van inventar quan hi va haver la bombolla de les telecomunicacions l'any 2000. Van arribar a explicar que les empreses no havien de donar beneficis en els primers anys perquè el que calia era investigar; van ser els que van posar de moda l'EBIDTA, només mirar els beneficis sense veure els costos de l'endeutament. Aquestes teories els van portar a defensar Terra, una empresa que tenia més pèrdues que ingressos, una cosa que encara avui no puc entendre.

Finalment els cotxes. El sector automobilístic ha estat un exemple per a la resta de la indústria. Han desenvolupat tècniques innovadores en producció i organització laboral. Han estat la crème de la crème del món industrial. Però ja fa temps que fan catufos. El Prius va ser llançat per Toyota l'any 1997. Fins el 2006 cap altre fabricant s'ha agafat el tema dels híbrids seriosament. Recordo haver llegit al president de Renault dir que això dels híbrids no arribaria enlloc. Durant 10 anys han deixat a la firma japonesa posar milers de patents que protegeixen el seu cotxe i impedeixen als altres fer servir conceptes similars. Fa dos anys, quan la venda de tot-terrenys estava en el seu punt més alt, SEAT va decidir treure un cotxe meitat urbà, meitat muntanya l'Altea Freetrack. Vaig pensar que arribaven tard, que tothom ja tenia el seu cotxe maxiconsum i que era una mala decisió. Quin fabricant de cotxes heu vist que no tingui un tot-terreny i a canvi tingui un cotxe de baix consum? El moviment els ha agafat a tots amb el peu canviat.

Ara a Catalunya patirem les conseqüències de males polítiques de previsió de vendes de cotxes. La política d'escanyar els proveïdors que va inventar SuperLópez ha servit per deixar tirat al sector auxiliar a la més mínima. Conec un treballador que estava en el sector de l'automoció. Era un operari senzill i cobrava 3.000 ý bruts al mes. L'han prejubilat i ara cobra 1.900 ý al mes. Això em fa pensar que les empreses de cotxes han cedit massa fàcilment a les pressions dels sindicats (imagino que volent apujar la productivitat, com diu l'Aureli)). El resultat ha estat sous (d'operaris i d'executius) meravellosos, privilegiats, que s'han aguantat a base de pressionar a la baixa els sous dels seus proveïdors. Ara, quan ve la crisi, no són competitius. Seran capaços d'abaixar-se els sous o preferiran morir i emportar-se amb ells tota la indústria auxiliar?