El problema no es diu Hvala. L'arrel del conflicte és la imposició i la sordesa. Brussel·les dicta, París posa, Barcelona exigeix i a l'Aran, a callar. Pitjor, hom espera dels habitants de la vall l'aplaudiment gratuït: mira que bonics els oficinistes de la capital, que ens implanten animalons com aquell qui enganxa cromos a l'àlbum de la Catalunya perifèricaÉ

L'afer de l'óssa és un cúmul de despropòsits on tothom gosa dir-hi la seva. Tothom hi té el dret, és clar, però el que no s'hi val és negar-lo als afectats de primera mà. Per molt ideal i noble que resulti una iniciativa de caire natural, es pot dur a terme fins al final amb l'oposició absoluta del territori protagonista? Cal saltar-se a la torera la decisió unànime del Consell General d'Aran que representa els homes i les dones que hi perviuen?

Tothom exagera. No es tracta de deixar anar óssos a Collserola ni de plantejar la disputa com un simple enfrontament entre bèsties i caçadors. Els benintencionats arguments dels amants de la natura verge i dels ecologistes en acció deixen de ser-ho quan la il·lusió es transforma en dogma. Per això, per molt honorable que sembli dissenyar des de la capital una arcàdia llunyana, la iniciativa deixa de ser lícita si no compta amb el vistiplau dels aranesos. Sobta, també la manca de solidaritat democràtica de la resta del país rural i pagès. No ens hem queixat, aquí, quan una resolució farisaica ha pretès fer-nos combregar contra la nostra voluntat?

Resultaria imperdonable que a l'Empordà, a la Garrotxa, a les Guilleries ens féssim l'orni davant el clam d'una altra comarca agredida només perquè el motiu central gaudeix d'un passaport políticament correcte. L'agressió no és ni de bon tros l'óssa, pobra, sinó la presa de decisions d'esquena als afectats, de cara als hipotètics beneficiats que s'ho miren tot de lluny. El país no és un parc temàtic, l'Hvala no és un osset de peluix. L'Aran tampoc.