Fa molts i molts anys, en una petita vila nascuda entre quatre rius capriciosos hi va passar una història. Els pagesos i artesans d'aquelles contrades, van decidir que per la festa del seu Sant patró i protector d'aquell humit poble s'hi havia de fer una fira camperola. Cada començament de tardor, tothom qui volia, agafava els seus millors carros, animals, eines o qualsevol objecte digne de ser mostrat i anaven sota una gran, majestuosa i antiga arbreda a fer intercanvi de coneixements, d'experiències i també de valors materials; però sobretot, sobretot, hi anaven per retrobar-se i així certificar amb la seva presència que un any més, havien guanyat la batalla a la dura vida de treballar la terra i conviure amb el bestiar. L'èxit d'aquella reunió de gremis populars, va arribar a tots els racons de la comarca i com sempre passa, algun espavilat va veure que aquella trobada era el lloc ideal per fer-hi negoci fàcil. Primer hi va arribar un venedor de pomes ensucrades, l'any següent va venir un senyor que portava uns miralls amb formes estranyes que feien les delícies de grans i menuts quan s'hi veien reflectits; i ja després va ser un no parar de firaires per veure qui portava la cosa més estrafolària per distreure a tots aquells visitants que venien a parlar de les seves coses i de passada escurar-los la butxaca. L'home cocodril, les siameses del Perú, el nen sense cap... una cursa folla per veure qui portava la cosa més estrambòtica, sorprenent i espectacular havia començat. Els pobres pagesos, mig resignats i mig sorpresos van anar reculant posicions enfront d'aquest exèrcit cada cop mes extraterrestre. L'antiga i anual retrobada va passar a ser l'excusa perquè la follia de so, llum i diversió a qualsevol preu s'instal·lés en aquella arbreda que un dia havia estat un oasi de saviesa i de converses profitoses. Ja no es podia escoltar el parlar particular del bestiar, ni la xerrada tranquil·la entre dos amics que es retrobaven. Els somriures ingenus dels nens s'havien tornat crits histèrics, perquè en el seu afany d'expressar la seva fràgil felicitat havien de competir amb una carrera desenfrenada de decibels, de sirenes desbocades, músiques estrangeres competint per imposar-se i venedors enganxats a l'últim invent de la millor microfonia. Els que manaven s'havien adonat que llogar aquells terrenys públics donava diners per pagar altres coses de la gran festa patronal i van decidir que ja els anava bé aquell breu sacrifici. D'aquells pagesos que van fer possible els primers "certàmens", en deien ells, ja no se'n veuen però, els terribles artilugis per distreure, marejar i aprimar les bitlleteres, ja passen per sobre de la branca més alta d'aquesta pacient i soferta arbreda.