Angela Merkel, cancellera d'Alemanya, ha fet saber que no li agrada la familiaritat amb què la tracta Nicolas Sarkozy, president de la República Francesa, i que no vol que la toqui ni l'agafi quan es trobin en les seves cites polítiques. I és que Sarkozy és molt afeccionat a agafar els seus col·legues pel braç i parlar-los acostant-s'hi molt.
Un fet polític inusual, però curiós, a la inversa del que va passar a finals dels 70, quan era el president francès qui demanava als seus col·legues que li estalviessin algunes confiances profundament desagradables per a ell. Molts membres del servei de protocol de La Moncloa encara recorden quan Valery Giscard d'Estaing va fer arribar al president espanyol de l'època, Adolfo Suárez, que fes el favor de no agafar-li el colze amb la mà esquerra quan encaixaven en les reunions polítiques entre ambdós mandataris. (Mai no s'ha sabut si Giscard li va dir el mateix a l'antropòfag emperador Bokassa quan li regalava els diamants que li van costar la reelecció en favor de Mitterrand). Al presumit "arbiter elegantiarium" dels palaus presidencials europeus -així es veia Giscard-, aquest hàbit del col·lega ibèric li provocava una frisança insuportable.
És molt probable que l'actitud de la cancellera Merkel respongui, senzillament, a un rebuig propi de la seva cultura, poc afeccionada a aquest toquejar reiterat que prodiga el francès, i sobretot quan ve d'algú aliè a la seva intimitat! Com també és probable que Sarkozy no s'hagi immutat pel retret germànic; ans al contrari, que s'hagi dit, somrient amb suficiència, "què s'ha pensat aquesta presumida! Què més voldria!", tot dedicant un sensual pensament a la seva Carla.
