Cartes

francesc a. Picas. la jonquera.

Mossèn Llorenç Costa, nascut a Mieres es va ordenar capellà el juliol de 1927. Va ingressar a la Missió de Banyoles. En esclatar la persecució religiosa el 20 de juliol de 1936, l´Ajuntament comissà i usurpà l´edifici de la Missió, cremaren la capella i tots els sacerdots hagueren de marxar i amagar-se per temor de ser assassinats. Explica mossèn Llorenç que els milicians buscaven especialment mossèn Jaume Busquets, que era l´administrador de la Comunitat. Creien que el pobre tenia molts diners. En no trobar-lo, el Comitè va escampar rètols pel carrers de Banyoles prometent 50.000 pessetes al qui portés el cap de mossèn Busquets, viu o mort.

Quina vergonya per un país civilitzat! No parlem del Congo, parlem de Catalunya. On era la justícia d´aquella República? Uns fets que no explica avui ni la tele ni molta premsa quan comenten la «memòria històrica del passat».

Fulles = brutícia

DOLORS ESTAÑOL. GRONA.

Carta oberta per al Sr. Enric Pardo, regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat a l´Ajuntament de Girona.

Després de llegir la seva carta, publicada el dia 28 d´octubre, arran d´un reportatge de dies anteriors aparegut en aquest mateix diari, m´agradaria contestar la seva pregunta en el sentit que, per a mi, fulles = brutícia.

En el meu carrer, Universitat de Girona (barri de Montilivi), encara no hem vist mai cap senyor escombrar les voreres. Les fulles dels arbres fan una catifa espessa d´indescriptible bellesa que es fa feixuga cada vegada que les entrem a casa enganxades a les sabates, o al garatge, enganxades a les rodes del cotxe. I és que un dia i un altre i un tercer amb la mateixa història i amb sequera d´escombriaire, obliga les veïnes a treure l´escombra, un dia, dos i tres també per escombrar la vorera i part del carrer gairebé cada dia. Temps enrere passava una màquina que recollia les escombraries del carrer de la part que dóna a les cases, no pas el cantó que dóna als aparcaments ni de les voreres, per la qual cosa, ara mateix no tenim constància de la periodicitat d´aquest servei mecanitzat.

Durant els nostres desplaçaments a peu, hem d´anar en compte de no relliscar, ja que les fulles no et deixen trepitjar el terra amb la necessària seguretat i més ara que solen ser humides per la rosada de la nit, cosa que es fa extensible a altres punts, com al carrer Puigsacalm, on la màquina no neteja tot el carrer, ja que dóna la volta en arribar a la corba després de la pujada.

En tot el carrer no hi ha cap paperera, cosa que facilita trobar-te per terra llaunes, envasos de begudes refrescants, brics, papers i plàstics, i un munt de fulletons de propagandes de clubs, whiskeries i farres diverses, que posen en els parabrises dels cotxes estacionats durant les hores lectives de la universitat politècnica.

M´ha agradat molt l´al·legoria que fa de la natura, especialment dels arbres, però també em pregunto, per què després d´un parell d´avisos a l´Ajuntament, encara no ha vingut ningú a podar i sanejar l´arbre que hi ha davant de casa, que s´està morint sense remei. Tampoc no hem vist mai ningú tenir cura dels arbres d´aquest carrer.

Penso que aquest sector està dins d´aquests punts negres que vostè reconeix, i espero que ho pugui solucionar al més aviat possible.

La Lady Di dels Pirineus: l´óssa Hvala

Marc Ros de Vilallonga. Girona.

El Ple del Consell General d'Aran va aprovar ahir per unanimitat una moció per reclamar la retirada dels óssos del Pirineu català i posar fi a la reintroducció d'aquests animals, que forma part del programa europeu Life.

Proposo al Consell General d'Aran que: presentin una moció per reclamar la retirada dels caçadors i que els guardes de la conselleria arenesa de Medi Ambient deixin en pau l'óssa Hvala.

Aquest animal és perseguit per terra, per aire i si es pogués, també per mar. S'ha convertit en la Lady Di dels Pirineus perseguida per paparazzis.

Aconsello al Consell General d'Aran que es posin en contacte amb la delegació de Medi Ambient de l'estat de Nevada (EUA) o de Mont-real (Canadà) perquè els expliquin els mecanismes de control d'aquests animals i com desplaçar-los per no causar perill humà. I no reclamar per un mal menor la retirada dels óssos del nostre Pirineu.

Considero realment trist que per un accident sense més ensurt, hagi provocat una moció d'aquest tipus.

Pensem que qui està en el seu hàbitat natural és l'óssa i el forester ha sigut el caçador.

Anims Hvala, ànims Lady Di dels Pirineus, cria i recria, amaga´t i hiverna ràpid.

El Pirineu es casa teva.

Barraques. Un petit estudi antropològic

Mar Bosch Oliveras. Girona

Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L´espectre de St. Narcís també devia estar a Barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.

La paraula que sonava més, a part «d´holaquètal» i «crisicollons», era «Facebook». Hi havia un «Facebook» a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s´anaven obviant les convencionals presentacions a favor d´un «t´he vist al Facebook». Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d´algú altre ja faria un parell de clics.

Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d´altres trivialitats, com la filosofia, l´opinió política o l´existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d´alta volada. Com diu un antic amic «Facebook és com Barraques però sense fang».

Les Fires de Girona en català

Gemma Clarissó garcía. Presidenta d´Òmnium cultural gironès.

Enguany passejar per les fires ha estat molt agradable, l´eixordador rebombori de músiques diverses ha donat pas a la unificació d´un fil musical propi que moltes paradetes i atraccions han sintonitzat, perquè a les festes de casa nostra puguem escoltar música en la llengua del país de tots els estils i per a tots els gustos. És per aquest motiu que volem felicitar l´equip de l´Ajuntament de Girona i els firaires que han fet possible que viure les fires en català sigui el que hauria de ser, un fet absolutament normal.