L'altre dia xerrava amb Javier, jove dentista, i entre un encolat i un martelleig, em va fer una curiosa radiografia de la crisi financera (i els juro que no parlaré del tema en una temporada): "Em sento com si ens haguessin fet víctimes de l'es?tafa de l'estampeta". Potser va dir tocomocho en comptes d'estafa de l'estampeta, però crec que és igual. Els trilers aixequen el muntatge -aigua!- a penes albiren la bòfia a la llunyania; les entitats de crèdit, en canvi, són mimades per la policia i emparades pels guàrdies de seguretat (el seu els costa). És una discriminació, per motius d'origen, sobre la qual no s'ha pronunciat Nacions Unides.

Descartat el pessimisme antropològic de la meva amiga Ro?sa Peris, que diu que el problema no és el sistema, sinó l'espècie, potser arribem a la conclusió que el problema no és el capitalisme, sinó el poc que ens ho creiem, començant pels capitalistes. En els vuitanta em van contar el conte del "broker" ferotge, que rondava pels boscos financers globals disposat a trasegar-se els estalvis de la Caputxeta Vermella, a menjar-se el pla de pensions de la iaia i a donar-los, a totes dues, un discurs conyàs sobre l'imperi del desig, Dar?win i la supervivència del més apte. Ara, aquest broker creu en l'auxili social, demana àrnica a la sanitat pública i s'acull a la benevolència de l'Estat benefactor. Aquest llop és una nena.

El broker ferotge és capitalista en la fase amfetamínica i socialista a l'hora del valium. Com nosaltres, que som carnívors fora de casa i vegetarians en el sopar reparador. O com l'Església catòlica, que té una ingent tasca espiritual, però no li importa abeurar en qualsevol font material (inclòs Zapatero, que se li ha posat cara d'aixeta). Tot està confús. De fet, una entitat financera recentment sortida de l'UVI, on la va portar el Govern holandès, ens segueix invitant a fer fresh banking, com si fos jove en comptes de pòstuma.