Cartes

josep maria calabuig. jugador de la selecció

nacional catalana de rugbi xiii. blanes.

És increïble que després de tants anys d´existència de la Federació Catalana de Rugbi, de manera legal i independent, fundada l´any 1922, encara haguem d´estar pagant l´expulsió de la Federació Internacional de Rugbi (FIRA) per part del senyor Franco i els seus acòlits demòcrates l´any 1941. Veient l´actitud que va tenir el govern socialista democràtic espanyol amb el reconeixement internacional de la Federació Catalana de Patinatge (Fecapa), amb suborns i extorsions de tot tipus a Fresno, amb robatori del Mundial B inclòs, entendrem el perquè d´aquesta situació actual. Els espanyols no han canviat vers la nació catalana, ni canviaran.

Primer el Tribunal de París es va declarar incompetent per dictar sentència sobre el reconeixement oficial del rugbi català i ara ha passat el baló a un jutge francès. Si hem d´esperar que el Consell Superior de l´Esport espanyol ens reconegui les federacions esportives catalanes en l´àmbit internacional anem arreglats. Si depèn d´un jutge francès, com al cas del nostre rugbi, potser encara pitjor. Dubte de la seua imparcialitat.

El que està clar és que la nostra llibertat nacional no ens la donaran ni espanyols ni francesos. O l´agafem nosaltres o ningú ens farà lliures dins d´Europa i el món.

I sense llibertat nacional i un estat que ens doni veu a Europa i al món, difícilment mai podrem competir internacionalment, i ens haurem de quedar a casa sense poder competir oficialment. Iniciatives com la de l´Associació Catalana de Rugbi Lliga (Rugbi XIII), sense trucar ni a Madrid ni a París, i treballant conjuntament amb els nord-catalans, grans impulsors del rugbi al nord i al sud dels Pirineus, són les que ens guien sobre el nostre camí a seguir. Ni París ni Madrid, fem l´Estat Català!

Voleu dir que n´hi ha per tant?

LLUÍS TORNER i CALLICÓ. GIRONA.

Ens voldríem referir a tota la polèmica que està generant, en alguns mitjans d´informació, unes declaracions que la Reina d´Espanya sembla que ha fet a la periodista Pilar Urbano, i que surten publicades en un llibre titulat La Reina muy de cerca. D´entrada voldríem deixar molt clar que ni som reialistes, ni tenim cap desig de voler posar més llenya al foc, tan sols es tracta de manifestar que, simplement, ens costa molt d´entendre que Donya Sofia no pugui manifestar lliurement unes opinions que són exclusivament seves, fetes amb caràcter particular, per més reina consort que sigui, tenint en compte que d´altres persones, prou significades, a vegades en diuen de més gruixudes i ningú o ben pocs en gosen dir gaire res. Pobra senyora, sempre ha tingut un paper ben discret, sense parlar gaire, i una vegada que se li acut de dir allò que bonament pensa -equivocat o no- tothom se li tira al damunt. En canvi potser, ja veieu! el que ja no trobem gaire encertat, en tot aquest assumpte, és que gent del seu entorn ara pretenguin justificar les seves declaracions dient que s´han tergiversat, i que no va voler dir el que es diu, tal com es diu, la qual cosa posa en dubte la feina de la professional. Bé! sigui com sigui, pensem que valdria més passar full; perquè potser s´ha tret un xic de context, aprofitant-ho, tal vegada, per allò que es diu de distreure al personal, i així, d´aquesta manera poder parlar de quelcom més que no sigui exclusivament de la crisi, que aquest sí que és un tema important, i molt! I sobre el qual també hi ha informacions que sembla que gaudeixin a pintar-ho molt més negre del que ja de per si és. És el nostre parer.

Halloween, aliè a la nostra cultura

Jesús Domingo Martínez. Girona.

Penso que Halloween és una festa estranya, aliena a la nostra tradició cristiana i a la cultura euromediterrània. Només l´afebliment de la fe i la pèrdua de les arrels culturals n´expliquen la difusió, arran de la propaganda consumista que ve, fonamentalment, dels Estats Units, país al qual, per cert, tant detestem: es tracta d´una incoherència.

Més tradicionals són les celebracions de la solemnitat de Tots els Sants i la commemoració de Tots els Difunts. Precisament el contrari de l´evocació tenebrosa de Halloween. El primer de novembre se celebra litúrgicament una veritat fonamental de la nostra fe, la comunió dels sants, una festa lluminosa, que ens convida a mirar cap al cel com la nostra pàtria futura, una festa de l´esperança. El dia 2 correspon pregar pels difunts i visitar el cementiri com a gest religiós i profundament humà, inspirat en l´esperança en la resurrecció. Res més allunyat de la moda supersticiosa i buida que es va imposant amb insistent frivolitat.

No els sembla que una nova vivència de les veritats cristianes que es commemoren en aquests dies pot ser font de noves expressions culturals, que siguin expressió i ­resposta a les inquietuds reals de l´home d´avui?