l´economia en minúscules

 
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
 

JORDI VILAMITJANA I PUJOL És molt i molt preocupant el rumb que està agafant l'economia a casa nostra. M'afiguro que per tal de dosificar els ensurts i no causar una alarma social (que podria derivar -valga'm, Sant Narcís- en una revolta popular contra la presa de pèl que és tot plegat), les males notícies són hàbilment administrades i van apareixent amb comptagotes: ara es diu que s'abandona la construcció a tot Mas Masó (espectacle dantesc el de l'esquelet dels blocs de pisos absolutament aturats); ara Torras Papel acomiada 200 treballadors de Sarrià de Ter; ara es donen les xifres de l'atur, que a Girona són colossals... Tot i la cura en l'administració de disgustos, el missatge que el poble capeix amb tota claredat és sempre el mateix: la construcció s'ha aturat, les fàbriques aprimen plantilles, campi qui pugui.
Parlar d'economia no ha de voler dir fer-ho forçosament de manera que no ho entengui ningú, o a la manera dels polítics, és a dir, preocupant-se molt pels bancs, els patrons i les empreses (que diuen els polítics que són els que arrosseguen cap a bé o cap a mal les economies dels països). Hi ha una altra manera de mirar-s'ho; hi ha una altra manera d'interpretar l'economia. Per tant, no es pensin ni per un moment que allò que ara mateix em preocupa a mi en aquest article és la salut de les butxaques dels empresaris. I molt menys el diners que deixen de guanyar els qui han convertit el món en un casino (llegeixi's borsa). Ni per un moment, s'ho pensin. Com a professor d'un Institut de Batxillerat i Formació Professional i com a pare, allò que em preocupa -i molt!- és la destrucció de llocs de treball, és a dir, la destrucció d'expectatives per als joves. Això sí que ens hauria de preocupar a tots plegats.
Aquesta casa de barrets en què s'ha anat convertint el mercat laboral (amb la benedicció urbi et orbi dels governs de torn) ha dut el país a un atzucac de primera categoria. La memòria permet recordar algunes de les empreses "emblemàtiques" que en els darrers lustres han anat tancant (o s'han decantat pels eufemismes corresponents): ERO; reducció de plantilla; deslocalització; tancament temporal o semblants): Pavicsa a la Bisbal; Panasonic a Celrà, Privata a Olot, Hutchinson a Palamós, Antex a Anglès, la Torras Hostench al 1993 (225 operaris afectats), la Torras Papel al 2008 (200 treballadors més)... En les dues darreres dècades, s'ha liquidat el tèxtil i una bona part de la indústria en general. No tota, sortosament, però una part important. Mentre el sector de la construcció i el sector serveis han anat fent de coixí, i han anat recollint desocupats industrials i agraris d'aquí i d'allà, la situació ha estat mínimament sostenible. El final de l'imperi del totxo i la crisi turística (d'altra banda pròpia d'una època de recessió com aquesta) han acabat amb aquest fals paradís. Mentrestant, la classe treballadora ha anat assumint la pròpia precarització laboral, la hipotecodependència i la consumoaddicció (el nou panem et circenses). Atrapats, vençuts i desarmats, molts treballadors han acabat menjant engrunes de la mà del capitalisme que els ferma alienats.
Fóra normal que avui hi hagués una severa preocupació a les famílies. Ara mateix, el dret dels fills a emancipar-se amb l'adquisició d'un habitatge propi, i fins i tot llur dret a tenir un lloc de treball digne, no estan de cap manera assegurats. Això és gravíssim. La paraula economia troba el seu origen a la "cuina" i per tant a la hisenda familiar, a la pròpia llar. Aquesta és certament la gran preocupació de les famílies. Ningú no té la percepció que la política dels governs d'untar bancs i financeres hagi de millorar llur situació econòmica. Però és que a més, ningú no pot assegurar que donant diners als bancs s'arreglarà la crisi. I aquesta és la injustícia més gran. Les dificultats per pagar la hipoteca, per trobar treball, per pagar les factures, per atendre els familiars, per aconseguir pisos dignes, per pagar les medicines... no cotitzen en borsa, ni són notícia, ni són res. Hom voldria veure els partits corrent a auxiliar les famílies com han corregut amb els bancs i la borsa per ajudar-los a superar el difícil tràngol de no tenir sort al casino... Però ja se sap que l'economia, la política i la mare que els va parir a tots plegats s'ocupen de coses més altes, més nobles, més rendibles. Si vostè ha descobert en aquesta crisi que no és un client del seu banc sinó un servidor dels interessos bancaris, sigui benvingut al món dels lúcids (continuarà pobre, però serà lúcid).
A finals de 1908, Girona va viure moments de gran pànic. L'empresa Planas y Flaquer S.A., una empresa emblemàtica, pròspera i prestigiosa de la ciutat, es traslladava a Barcelona. No es parlava a Girona d'altra cosa. Aquesta és una de les cròniques de l'època: "Una noticia de extremada gravedad, tan importante y de tanta trascendencia para nuestra ciudad llegó á nuestros oídos pocos días ha, que no quisimos acogerla en nuestras columnas hasta confirmarla por conducto autorizado, y la confirmación desgraciadamente nos la hicieron ayer. Los talleres de la antigua casa Planas, Flaquer y Compañía hoy denominada Sociedad Anónima de Construcciones mecánicas y eléctricas, serán trasladados a Barcelona, donde han sido adquiridos espaciosos talleres (...) Esos talleres que hasta hoy constituyeron un poderoso elemento de riqueza para Gerona desaparecerán en breve y con ellos se irá el pan de cuatrocientas familias que representan más de mil individuos (...) el Consejo de la Sociedad (...) ha tenido tan sólo en cuenta los intereses de la Sociedad que con el traslado se beneficia con la baratura de los transportes, de los materiales y aún de la mano de obra" (La Lucha, desembre 1908).
Quan tanca una empresa, no només tanca un negoci; s'estronquen les esperances de moltes famílies. Una empresa no és un casino (o un parquet de borsa). Fa 100 anys es reclamava l'atenció de les autoritats: "¿Para cuando guardan sus iniciativas las sociedades, corporaciones y entidades cuya misión principal es el fomento de los intereses morales y materiales de la ciudad?" (La Lucha, 14-XII-1908). Avui no val la pena ni fer-se aquesta pregunta. Costaria trobar, mirant els arxius, una classe política tan mediocre com l'actual. Que sant Narcís ens empari!

COMPARTIR
 


  HEMEROTECA
  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
diaridegirona.cat és un producte d'Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per
 


  Avís legal
  
  
Altres mitjans del grup Editorial Prensa Ibérica
Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Levante-EMV  | El Boletín  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas