Sovint critiquem molt TV3. No hem d'oblidar, però, els seus bons programes, per bé que, com passa a tot arreu, res no pot ser perfecte. L'entrevista del passat dia 5 a la tarda d'Albert Om al rocker Loquillo va tocar punts calents. Om li va preguntar tres vegades què "t'ha passat amb Catalunya". A part d'acceptar que "potser parles massa", el cantant va dir que tenim molta "cultura de pessebre", massa gent tancada en les subvencions; que la ràdio de tot Espanya arracona molts músics premiats a l'estranger; que no tenim indústria discogràfica, ni cinematogràfica, les quals als anys 80 varen migrar a Madrid, quan als anys 70 Barcelona n'era l'eix de tot l'Estat.
Va sortir un altre tema, desolador: la droga, molt present en el llibre que ha tret Loquillo. A retenir: la clau per evitar-la, en el seu cas, va ser l'esport, en concret el bàsquet, que l'omplia d'il·lusió i el va allunyar dels carrers problemàtics.
El mateix dia, cap a les 2 de la tarda, una emissió de Cuatro ens va estremir amb unes imatges molt dures. Als afores de Madrid un noi infiltrava una noia que anava parlant, perduda, a la càmera. Ell, ajupit davant d'ella, dreta, pantalons avall, li buscava amb una terrible delicadesa, amb la xeringa a punt, a flor de pell, molt a prop del pubis, en la mateixa ratlla de la calceta, el punt precís on punxar suaument i esfereïdorament la corresponent vena inflamada. En introduir-li el líquid, ella es va mig extasiar declamant: "¡Uy... qué subidón, qué subidón!". Una realitat dramàtica de cada dia, que volem ignorar. Una desesperació incontenible en l'esperit d'aquests malalts i les seves famílies.
