A l'escala mecànica d'uns grans magatzems l'home blanc que baixa es mira l'home negre que puja. Els graons metàl·lics encaixen a la perfecció, freds, impertorbables. L'home blanc xiuxiueja a l'acompanyant femenina: "Mite'l, avui treu pit...". El negre fa la mateixa cara de cada dia. La dona torça el coll a càmera lenta i amb la mirada interroga l'autor d'aital titular d'estar per casa: "Treu pit...?".
Potser dimecres tots teníem ganes de dir-nos Obama. Resulta curiós observar que encara no circulen acudits sobre el president electe dels Estats Units. Si la guanyadora hagués estat una senyora, segur que la Internet i el boca a boca n'anirien plens. Deu ser per això que la dona ha posat cara de cromo, quan la normalitat de pujar i baixar escales mecàniques ha cridat l'atenció de l'home blanc descolorit. La dona sap que en alguns elements esgarriats de la societat hi ha un punt d'indulgència, de falsa magnanimitat, en la celebració de la victòria del nou líder nord-americà. Un cofoisme que ve a dir: ja podeu estar contents.
Els únics que treuen pit són els que durant segles s'han cregut amb la legimitat exclusiva per governar el món. I qui diu el món diu les empreses, les llars, l'economia de guerra, l'administració de la pau. La resta, aquells que sempre han conviscut amb el jou de la dependència, només celebren la igualtat. Que no és poca cosa.
El dia que una dona guanyi la presidència de la primera potència mundial algú deixarà anar: "Mite-les elles, com estiren el coll...". Però no ho dirà pas des de la trona de cap organisme, ni tan sols des de la finestra d'un article de premsa. Ho dirà mentre puja i baixa les escales de la vida ordinària. Podem designar presidents blancs o negres, elegir un home o una dona per estar a dalt de tot, però l'autentic canvi cal fer-lo per la banda baixa, amb les actituds racistes o masclistes dels dies de cada dia.
