Aun estudiant que s'examinava de Física li proposaren que dibuixés un esquema de la màquina neumàtica. El noi no havia estudiat gaire i anava bastant despistat. Però si bé no era pas un bon estudiant sí era molt espavilat i tenia recursos per no quedar encallat. Amb tota diligència va dibuixar una caixa i presentà el seu treball al tribunal examinador. Els examinadors li digueren: això no és una màquina neumàtica, això és una caixa. I el xicot, sense immutar-se i amb el màxim aplom i una indubtable cara dura respongué: Certament , això és una caixa; però la màquina és a dintre.

Una família tenia una nena, filla única a la qual procuraven donar totes les satisfaccions i complaure-la en tot el que podien. La vestien amb les millors robes; calçava les sabates de més qualitat, l'alimentaven amb tot el que el cor li demanava. El dia del seu aniversari li regalaren una magnífica nina de porcellana. Tractant-se d'aquella filla tan estimada i mimada s'havia de buscar la millor nina que es trobés a la més luxosa botiga de joguines de la ciutat. La nena tingué una gran alegria en rebre aquell formós present. Abraçava la nina , la petonejava, la tractava com si fos la germaneta més estimada que fins aquell moment no havia pogut tenir. Passat un temps aquella preciosa joguina començà a manifestar el seu desgast. Com que es tractava d'una peça de molt de preu i de la millor qualitat, en lloc de substituir-la per una de nova, els pares de la nena optaren per fer restaurar aquella valuosa joguina. Quan l'obra reparadora estigué enllestida i pagat el treball, ensenyaren a la nena la seva nina. La nena molt satisfeta la contemplà entusiasmada i agraí als seus pares aquella delicadesa. Aquella formosor de nina era l'admiració de familiars, amics i veïns. L'afortunada criatura es delia per tornar a jugar amb la seva nina, i esmerçar en ella l'esperit maternal que ja en moltes criatures apunta des de la més tendra edat. Però els pares, que també estaven orgullosos d'aquella joguina, digueren a la seva filla que una joia com aquella s'havia de cuidar bé, per tal que no es tornés a malbaratar, després d'aquell primoter treball de restauració que se li havia aplicat. I la nina restà ben guardada en un armari i la nena només la podia contemplar en determinades ocasions. Un amant de les Belles Arts recordant que havia llegit la tesi doctoral d'una professora de Barcelona, tesi dedica a l'altar major de la Catedral de Girona, va fer un viatge a la nostra ciutat per contemplar totes les belleses que la fan mereixedora d'una detinguda visita i molt especialment les joies de les quals havia llegit la descripció en l'esmentada tesi.

Fent un recorregut pel barri vell s'encaminà a la Catedral. Admirà la grandiositat de la nau gòtica, i abans de passar al claustre i al museu capitular, es dirigí al presbiteri per veure l'ara romànica, el retaule i el baldaquí. Quedà meravellat davant la contemplació del retaule. Ja n'havia vist bones reproduccions fotogràfiques, però la visió al natural d'aquella peça única el deixà bocabadat. Però ell sempre havia cregut que la paraula retaule s'aplicava a un element situat darrere una taula, i resultava que aquell era un retaule sense taula. Tanmateix recordava haver llegit que la Catedral de Girona conservava l'ara romànica, aquella que va ser consagrada, junt amb la catedral del mateix estil, l'any 1038, pel bisbe Pere Roger. Consagració que encara cada any el capítol recorda en una solemne celebració el dia 21 de setembre. Però allí l' esmentada ara no hi és. Intrigat pel que considerava una anomalia, preguntà a la primera persona que veié i que li semblava que podia ser algú que estigués assabentat del tema. L'interrogat, realment era persona coneixedora de la qüestió. Molt amablement li digué que realment aquella ara romànica existia i que uns anys enrere havia estat molt acuradament restaurada. Després de la restauració va ser exhibida en una exposició que tothom va poder visitar, esperant el moment en que tornaria ocupar el lloc que li correspon en el temple pel qual en aquella llunyà temps havia estat tan pulcrament elaborada. El visitant estava intrigat i delerós per poder contemplar aquella peça singular. El ciutadà que s'havia convertit en el seu cicerone l'acompanyà fins una de les capelles de la girola i li mostrà una caixa de fusta. El visitant, astorat, exclamà: Però, si això és una caixa! L' interlocutor li respongué: Sí, això és una caixa, però l'ara romànica és a dintre. Ja posats a preguntar, el visitant inquirí pel baldaquí, que també havia llegit en l'esmentada tesi que formava part d'aquell incomparable conjunt que conformava el presbiteri de la Catedral gironina. L' improvisat cicerone l'informà que també el baldaquí continua existint. Que temps enrere, a causa de trobar-se en un estat bastant deteriorat, especialment en les peces que el sustentaven, el sotmeteren a una acurada obra de restauració. La peça quedà renovada, preciosa, mostrant tota la seva magnificència. També va romandre exposada al públic durant unes setmanes i tothom qui ho volgué, que foren molts gironins amants de la ciutat i de la seva Catedral que hi acudiren una o més vegades, pogueren contemplar-la i admirar-la. Després el baldaquí en qüestió ha quedat acuradament desat i en espera, una espera molt llarga -a la Catedral el temps no es compta per anys, es compta per segles- de poder tornar a ocupar el lloc que li correspon, i pel qual va ser construït amb tanta perfecció.

No cal dir que aquell estudiant de Física que no sabia dibuixar l'esquema de la màquina neumàtica, però que tenia recursos, o pensava tenir-los, per sortir del pas, aquell estudiant no va aprovar l'assignatura de Física i per tant mai va arribar a ser batxiller. També és obvi que la mimada i estimada nena de bona família que era posseïdora de la millor nina que s'havia trobat en la millor botiga de joguines, continuà vivint amb una certa frustració. I que l'amant de les belleses artístiques que amb un objectiu molt concret visità la nostra Catedral, se'n tornà a casa seva ben decebut. Com també els gironins que estimem les coses de la nostra ciutat i tenim una predilecció per la nostra Catedral cada vegada que hi acudim notem un buit, una absència. Ens sap greu que coses que hi haurien de ser no hi són. I precisament un dels elements més essencials, com és l'ara que des del segle XI havia estat el centre de la celebració eucarística.