Quan encara no parles, els adults parlen en nom teu. Ho fan posant cara de beneits, com si estiguessin en trànsit, i impostant una veu aguda que van apujant de to fins a trepanar-te els timpans. Tu rius, plores o emets uns sons guturals que els provoquen un deliri inexplicable.
Així que comences a parlar, els adults s'entretenen bombardejant-te amb tota mena de preguntes estúpides. Algunes són tòpiques i previsibles, però fàcils de contestar: Com et dius? Quants anys tens? Tu respons amb posat innocent, amb un deix de timidesa; ells somriuen i imiten la teva càndida veu mentre et passen la mà pel cap. A vegades et repeteixen diversos cops la pregunta, com si encara no t'haguessis recuperat d'una suposada sordesa o fossis curt de gambals.
D'altres són interpel·lacions insidioses i ofensives que atempten contra la teva integritat i privacitat: Qui estimes més, el papa o la mama? Te'n surts com pots i acabes dient que "a tots dos ?igual", en la primera mostra de diplomàcia i mà esquerra que tan sovint hauràs d'utilitzar a la vida. Ells fan algun comentari pretesament enginyós i passen de tu perquè la resposta no ha provocat la polèmica que buscaven.
Tard o d'hora, però, arriba la pregunta maleïda: Què vols ser de gran? Aquí et veus desarmat per primer cop. El teu futur et sembla tan llunyà que te s'escapa només de pensar-hi. La paraula "gran" et mareja de tan intensa com sona. Improvises el primer que et surt: futbolista, pastisser, metge, astronauta... mosso d'esquadra, si cal. I aquella nit no dorms. No dorms perquè comença a preocupar-te el teu futur. I no dorms perquè saps que els adults són uns pesats i no gaudeixen del més mínim grau d'imaginació, la qual cosa vol dir que la pregunta serà recurrent.
Així van passant els anys i tu vas contestant la mateixa pregunta amb respostes diferents. Tot el que fas està encaminat a satisfer la maleïda pregunta: triar entre ciències o lletres, omplir la sol·licitud de la universitat amb diverses opcions, redactar i enviar els primers currículums... I arriba un moment que ja ets gran i encara no saps què vols ser. O potser sí que ho saps, però no pots ser-ho. O no del tot. I un bon dia, en plena crisi d'identitat, entres en un cinema per veure l'última obra mestra de Martin Scorsese, que han tingut el mal gust de traduir com Uno de los nuestros, carregant-se tota la ironia del títol original (Goodfellas, és a dir, "Bons nois").
I d'una revolada, amb la primera frase del film, se t'acaben totes les angoixes existencials quan sents Ray Liotta dient: "Que yo recuerde desde que tuve uso de razón quise ser un gángster".
