Encara ressonen les propostes electorals dels que governen i l'acusació de catastrofisme contra els que gosaven parlar de la crisi, el passat mes de març. Espanya estava situada en la Champions de l'economia i els dirigents del partit en el govern es podien permetre el luxe -o la irresponsabilitat?- de prometre la plena ocupació i altres importants millores socials. La política en general, però molt especialment la manera de practicar-la i escenificar-la per part dels que ostenten el poder, sol ser negar la realitat i servir-se més de la propaganda buida i demagògica que no de la informació veraç i objectiva. Però la realitat, finalment, no es pot ocultar: la crisi era una realitat i ignora-la ha retardat i ha impedit adoptar solucions o mesures que la pal·liessin més oportunament.
Ara, a contracorrent i en un clima generalitzat de temor i conseqüències econòmiques greus per a moltes persones, famílies i empreses, els senyors que negaven la crisi arriben amb mesures pal·liatives insuficients i de poca sensibilitat social. Els que més pateixen les conseqüències de la crisi son els que menys ajudes rebran. Son els Bancs i Caixes els beneficiaris d'ajudes milionàries. Caldrà replantejar el sistema econòmic en ordre a aconseguir una societat més solidària i justa que dificulti l'exclusió social, laboral i econòmica de tants i tants ciutadans, treballadors i gent humil. Caldrà conscienciar sobre l'erroni plantejament d'una societat absurdament competitiva, desbocadament consumista, insolidàriament aixecada sobre l'especulació i el diner, i aliena al bé comú.
Son moments difícils per a moltes persones treballadores, que dia a dia passen a engruixir el nombre d'aturats. Les estadístiques son fredes i no reflecteixen la vida trencada, les il·lusions perdudes, els somnis destrossats i les dificultats diàries de tantes persones desposseïdes del seu treball, del seu mitjà de vida i del seu vincle social més valuós. I son persones amb noms i cognoms, amb cara i ulls, persones que viuen o malviuen al nostre costat, que passen pels nostres carrers i places, que no saben de xifres macroeconòmiques però que sofreixen per arribar a fi de mes, que es desesperen, ploren i s'angoixen davant un futur incert. Aquestes son les cares de la crisi, aquests son els seus veritables rostres. I no hem d'oblidar que una de les més greus conseqüències d'una llarga crisi econòmica, acompanyada també d'una crisi de valors, és la destrucció del teixit i la cohesió social.
No podem ser indiferents. I tampoc podem esperar que només els polítics ens aportin les solucions. La lluita per un sistema econòmic més just, per una societat cohesionada i dinàmica és corresponsabilitat de tots els que creiem en les persones i no en el diner com a fonament de la societat.
