E l cas de la llengua catalana, igual que el del conjunt de tot el que és català, constitueix un fenomen sorprenent dins el context històric europeu. És sorprenent, si es fa l'esforç de contemplar el tema des de fora, des d'una perspectiva el més objectiva possible i es realitzen les comparacions oportunes. La llengua catalana és una de les formes en què va evolucionar el llatí vulgar, al costat del francès, de l'italià i de la resta de llengües romàniques. En el seu conjunt, la producció literària i àdhuc filosòfica en català va ser, durant l'Edat Mitjana, d'una qualitat comparable, en molts casos, amb el de les altres grans literatures europees. De ben segur que si Ausiàs MarchJoanot Martorell haguessin escrit en alguna de les llengües dels grans estats europeus, avui serien valorats arreu com uns grans clàssics. El personatge més conegut entre els especialistes és Ramon Llull, i aquí, a casa nostra, tots els qui tenen una mica de cultura n'han sentit a parlar. Però el que normalment s'ignora és que, gràcies a la seva ploma, la catalana fou la primera llengua vulgar que es va utilitzar en filosofia. Aquesta és una dada interessant perquè en aquella època es considerava que els temes seriosos només es podien escriure en llatí o en grec. També sorprèn el sistema polític i jurídic que, lentament, s'anava construint, car contenia aspectes que apuntaven cap a les fórmules que s'implementarien en alguns països europeus segles després. Hi havia tot un entramat de pactes i privilegis que limitaven el poder reial i que atorgaven una gran capacitat d'actuació a les corts i als consells municipals. Hi ha comentaristes que diuen que si hagués pogut evolucionar s'hauria convertit en un sistema polític semblant al que existeix actualment a la Gran Bretanya o a Holanda. Podríem continuar enunciant les sorpreses que ofereix el coneixement del que va ser la nostra realitat social, econòmica i cultural, però la història ha tapat tot això i ho ha convertit en quelcom desconegut per a la majoria dels catalans, i pràcticament ignorat per a la resta del món, llevat del cas d'alguns catalanòfils que existeixen especialment a Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units. Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, tal com no podia ser altrament, han pagat molt car el fet de no tenir un estat propi.
Després de llargs segles de decadència, la llengua comuna del Principat, del País Valencià i de les Illes va ser parcialment abandonada per les classes altes a l'hora de redactar textos. El català semblava que estava a punt d'entrar en una espiral de degradació, però no va ser així perquè el poble va mantenir la seva parla sempre viva, i aquesta llengua popular va ser la base sobre la qual es pogué fundar l'obra recuperadora de la Renaixença. És així com un nou català literari s'anà desenvolupant durant la segona meitat del segle XIX i fins als nostres dies. Durant el primer terç del segle XX, els nostres països tornaren a sorprendre situant-se en un primer nivell internacional en àmbits de les arts plàstiques, l'arquitectura, així com també, iniciant una florida literària que continuà després de la negra nit del franquisme. Actualment, la literatura catalana manté una qualitat i una quantitat sorprenent, si la comparem amb la que es fa als països que tenen una població semblant a la nostra. Cal pensar que el nombre de lectors no deu passar gaire d'uns tres milions d'entre una població d'uns deu milions de catalanoparlants. Una minoria d'escriptors i lectors manté viva una literatura d'una sorprenent qualitat. En els nostres dies, però, la llengua catalana pateix un sèrie d'erosions, a causa, per un costat, d'uns corrents d'immigració que tenen un volum molt superior al que han rebut els països del nostre entorn en el mateix espai de temps, i per altre, a causa de l'acció constant d'uns mitjans de comunicació audiovisuals fortament majoritaris en castellà. La regió on la substitució lingüística està més avançada és al País Valencià atès que, al pes de la immigració, s'hi afegeix la pressió constant d'un valencianisme regionalista que, en realitat, no és altra cosa que un espanyolisme militant. Agreugen encara més la situació els esforços que fan a favor del secessionisme lingüístic. Existeix, des d'antic, la qualificació de valencià per significar el català que es parla en el País Valencià. Però el nom no fan la cosa, atès que la unitat lingüística de la llengua parlada en tots els territoris és un fet inqüestionable. És evident que el català està compost per un conjunt de dialectes, tal com passa en totes les llengües del món, també ho és que el poble es comunica perfectament parlant els diferents dialectes i que la comunitat científica ha sancionat des de sempre l'existència d'una llengua única en tots els territoris, sense cap mena de vacil·lació. Per cert que l'anticatalanisme militant del govern actual de la Generalitat Valenciana (que en el fons, no és més que antivalencianisme) ha impugnat els estatuts de la Universitat de València perquè empraven la denominació científica de la llengua, utilitzant la fórmula "valencià, acadèmicament català". Malauradament, les dificultats que pateix el nostre idioma s'estenen a tots els territoris. També al Principat, on la llengua manté una força i un prestigi més gran, el procés de substitució ha començat i es nota d'una manera molt clara en la conurbació de Barcelona, on una part important dels joves, encara que coneguin la llengua es comuniquen entre ells en castellà. S'està creant un ambient contrari difícil de contrarestar. A part del darrer flux d'immigració massiu, una bona part del qual està format per llatinoamericans i per una resta que aprèn ràpidament el castellà, hi ha una pressió constant, per bé que molt minoritària, en contra de la immersió lingüística que es practica en l'ensenyament i la retolació dels comerços en català. Ara caldria que la societat catalana i les de la resta de països de la mateixa llengua, tornessin a ser sorprenents superant lles adversitats actuals, les quals, probablement són les més importants que s'han trobat durant la seva història dilatada, i seguissin oferint al món la riquesa cultural d'una llengua i d'una manera de veure i viure la realitat.
