Els nostres familiars són fragments de nosaltres mateixos. Històries paral·leles anteriors a nosaltres. Som en un bar. Un pare i un fill en una taula. Tres ampolles de San Miguel. Un fill jove, expansiu, un pèl perdonavides. Modernet. Un pare gran, amb el cabell canós, entre sorprès i orgullós, es mira el món, amb certa sorpresa. El pare és com el fill, però com més aixafat per la vida i les hòsties. Amb perdó.

El pare i el fill, quan riuen, semblen dues gotes d'aigua. Amb un gest, superen la barrera del temps. El jove mira l'Sport per veure si és multimilionari. És dilluns i toca resultats de futbol, com al diumenge toquen els partits i els gols. Mentre fulleja els resultats, i es mira amb cara de badoc la butlleta ataronjada, entra la nòvia. La nòvia és rossa i de pell blanca, i acaba les frases amb ao, que es veu que en castellà és l'últim de la modernitat: "¿No habrás ganao?", diu així, que rima amb bacalao i amb Bilbao. L'altre continua mirant els papers i roman en silenci. Bé, gargoteja una mena de paraula tòtem: "¡joer, joer!". El pare se'ls mira a tots dos, però de moment no diu res, els joer tant poden ser positius com indicar que la cosa va de cul. Deu ser multimilionari?, a la barra, un paio que té el do de la ubiqüitat i que pot estar demanant calés a l'estació de tren de Girona, o te'l pots trobar més enllà de Pedret, caminant com un sonàmbul; doncs aquesta joia obre les orelles com si esperés que aterrés el mateix Jesús al bar. S'ha fet un silenci teatral.

Ara la nòvia agafa pel braç, ben fort, al company, i li diu en català: "ai, ai, ai, que ens està tocant?". L'altre aixeca el cap i diu, com si fos un cirurgià en una operació a vida o mort: "em penso que quinze resultats!". La noia es mira el pare del company i li diu: "¡si le ha tocao, le pagamos un viaje a donde quiera!". El pare s'ho mira tot amb indiferència i diu: "¡a ver si é verdá!". "Ui! -crida el fill-, me parese que nanai, me equivocao en tres". "Joer, en tres, ¿es que no te han enseñado a contar?", fa el pare. La noia es queda pensativa. Ara ja no agafa al company. Se'ls hi ha escapat la morterada de calés que voleiava pel bar. L'home instal·lat de mig pensionista a la barra continua bevent. Ara pare i fill riuen. Potser recordaran el moment més endavant. O el perdran per sempre. Quan ens deixa la gent que estimem, idealitzem els seus comportaments. Els veiem més bons que no pas eren en realitat. Però allò que podríem aprendre, si la nostre mare o pare no han estat psicòpates o maltractadors, són aquelles coses on hi ha una moral implícita. En la seva manera de veure el món o respectar els demés. Coses a les quals no donàvem importància i que, en fer-nos grans, admirem d'ells i podem reivindicar. Entre tanta buidor, ens cal una certa moral com l'aire que respirem.