Un senyal que tot va malament és que ningú vol fotografiar-se amb el Govern, quan l'habitual (no confondre amb el normal) és perdre el cul per compartir imatge davant les escales del poder. Hi ha una reacció contra el "fer-se la foto" i aviat els diaris haurem d'il·lustrar les informacions amb recreacions virtuals, caricatures o dibuixos conceptuals. El líder del PP, Mariano Rajoy, no sabia com evitar que el traguessin amb Rodríguez Zapatero tractant de les solucions milionàries per a la crisi dels bancs. Si no hi haguessin tants diners pel mig, si no tingués, per tant, la fotografia un valor incalculable, no els haurien enquadrat junts ni morts. Fixa't el que estan fent els bancs per no retratar-se. Es miren de reüll, aguanten l'estrebada i demanen que els donin els diners en secret, com a rics vergonyants, sense que se sàpiga qui va gestionar bé o malament els diners dels estalviadors. És clàssic que els pocavergonyes es tornin vergonyosos. Delinqüents que atracaven, violaven o mataven a cara descoberta es cobreixen el cap davant les càmeres dels mitjans de comunicació a la sortida dels jutjats i exalcaldes que van recaptar comissions i van prevaricar sense pudor, que sortien retratats a l'¡Hola! davant un arbre de Nadal, s'amaguen darrere de vidres tintats i guardaespatlles opacs per anar a veure al jutge. Sindicats i patronal no van voler fotografiar-se amb el ministre Miguel Sebastián, que anava a explicar-los cosetes de política industrial. "No és el moment de jugar a les aparences". S'infereix que hi ha molts altres moments en els quals sí es juga a les aparences. Com que mai plou que no pari, Zapatero entra a la foto de família a Washington, tan conyàs que és aquest gènere gràfic que obliga a esperar que s'ajunti tot el grup, decidir on va cadascú, estar quiets i repetir fins que surtin tots amb els ulls oberts. I total, per què? Ni que anessin a refundar el capitalisme.
