Negres a la casa blanca

13.11.2008 | 01:00
Negres a la casa blanca
Negres a la casa blanca

Les coses han funcionat sempre així als Estats Units: barris de blancs rics i barris de negres pobres. Cadascú a casa seva i Déu beneeixi Amèrica en la de tots

De fet, aquest títol és del tot políticament incorrecte, perquè hauria de ser alguna cosa així com "Gent de color a la Casa Blanca". Ara bé, el proper president dels EUA no és ben bé negre, això per començar. La que sí que ho és, és la seva muller, la propera primera dama. I les seves dues filles. Es podria dir que ha costat Déu i ajut passar de la cabana de l'oncle Tom a la Casa Blanca. Però, finalment, tot arriba, el proper 20 de gener els EUA tindran el primer president mulat de la seva història.
Si em permeteu, hauríem de remuntar-nos fins a l'any 1939 i a una pel·lícula mítica com Allò que el vent s'endugué, per adonar-nos del canvi abismal que ha experimentat la societat nord-americana amb relació a la seva població afroamericana. Tots recordem escenes memorables d'aquesta pel·li. Que maca que està Scarlet O'Hara damunt d'aquell turó brandant una carrota (perdó, una pastanaga) i jurant al crepuscle que mai més tornarà a passar gana! I la fugida amb tartana de la ciutat en flames també és un gran moment. Però, quin paper hi fan els actors i actrius negres en aquella cinta? Evidentment, la part còmica i alhora de servei domèstic dels blancs. Tots recordem la Mamy, vella dida negra de la "senyoreta Escarlata" i el seu particular doblatge al castellà.
Ara bé, a part del personatge de la Mamy quin altre actor o actriu de color fa un paper galdós en Allò que el vent s'endugué? Cap ni un. Tota la resta interpreten personatges força inútils (el majordom que no pot caçar el gall per matar-lo) o fins i tot rematadament estúpids (la minyona joveneta que diu que sap portar nens al món i que finalment no en té ni idea). Per tant, l'any 1939 la societat nord-americana tenia molt clar quin paper els tocava representar als negres: d'esclaus abans de la Guerra Civil i d'estúpids servents després. De fet, la segregació racial va ser una realitat fins gairebé els anys setanta, sobretot als Estats del sud dels EUA. Tips d'aquell tractament inhumà molts van emigrar cap al nord, sobretot a Chicago.
Tanmateix, fins i tot allà, al nord, la ciutat sempre ha estat dividida en dues parts completament separades, la rica i blanca i la negra i pobra. I és així com han funcionat sempre les coses als Estats Units: barris de blancs rics i barris de negres pobres. Cadascú a casa seva (al seu barri) i Déu beneeixi Amèrica en la de tots. I pel que fa a les mainada i a els escoles, exactament igual. Fins i tot la "gent de color" que ha triomfat i que ha canviat de barri ha tingut enormes dificultats per ser acceptada pels seu veïns blancs.
De fet, les coses als EUA no són ni de bon tros com les mostren les pel·lícules actuals o les sèries de televisió. Fa anys, es va posar de moda i va arrelar el costum de posar sempre un jutge o un cap de la policia negre a les sèries i a les pel·lícules. És a dir, tots els actors i les actrius eren blancs, però el jutge o el cap de la brigada d'homicidis sempre era negre. El políticament correcte va començar així, pel jutge i pel cap de la policia. Però tot va començar tímidament amb estrelles de cine esquerranoses com Katerine HepburnSpencer Traci a Endevina qui ve a sopar aquesta nit (amb Sindey Potier fent de xicot de la filla de bona societat blanca i sense prejudicis racials).
Ara bé, res de tot això comparat amb el que va aconseguir Denzel Washington a l'Informe Pelicà molts anys més tard. Que la parella protagonista fos interracial, negre i blanca, i que a més la blanca fos la Núvia d'Amèrica, allò va ser el màxim al qual un actor de color havia arribat. Tanmateix, recordeu que mai durant tot el metratge no hi ha ni un gest, ni una mirada, ni una abraçada, ni un trist petó entre ells dos. Fins aquí podia arribar la societat nord-americana! Ni pensar-ho, i menys encara amb Julia Roberts!
Potser, i una mica tips de veure sempre el jutge i el cap de policia negres a les pel·lis i sèries dels blancs (quants jutges de debò negres hi deu haver als EUA?), els afroamericans es van dedicar a fer les seves pròpies pel·lícules i sèries exclusivament amb actors i actrius negres. Així, doncs, a Europa i a tot el món ens vam acostumar a veure sèries i algun llargmetratge on tots eren actors i actrius de color, des dels personatges principals fins al més secundaris. Hi havia una realitat de ficció, per dir-ho d'alguna manera, en la qual personatges interpretats per afroamericans vivien plàcidament en cases amb jardí, grosses i confortables com les dels blancs. De fet, en aquelles sèries els blancs no existien; eren ignorats exactament de la mateixa manera que els negres ho eren en les sèries i pel·lis dels blancs (amb o sense jutge negre).
Però ara, només uns quants anys més tard, una família negra serà la nova inquilina de la Casa Blanca. És més, Obama esdevindrà el nou comandant en cap dels EUA. Però a més la seva muller serà la primera dama negra de la història nord-americana. I això, fa només uns quants anys enrere, ni els guionistes més imaginatius no s'ho podien haver imaginat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema