de què depÈn que una cosa funcioni bé?

Per molt que el Festival de Músiques Religioses i del Món (abans Festival de Músiques Religioses del Món) canviï de nom, es vesteixi de seda o regali entrades, no acaba de funcionar. Per què hauria de funcionar un festival que toca l'aspecte més folklòric de les religions, aquell que fa fugir espaordits els laics i avergonyits els creients? Quina passió estètica poden desencadenar entre una majoria de gironins hedonistes 10 dervitxes dansant llargament i monòtonament amb les notes de la flauta ney i la música sufí? Quin sentiment profund pot desvetllar en la Girona pietosa, el somriure dentrifícic d'un cor de goospel? Hi ha coses mal plantejades que és impossible que funcionin. Ara ja ni que el festival s'acabi anomenant "Festival bàsicament de Músiques del Món (amb algunes de religioses per no haver de reconèixer que ens vam equivocar)", no funcionarà.

La font de la plaça Catalunya de Girona raja, que no és poc. Es va inaugurar el 29 d'octubre de 1967 i després de múltiples vicissituds va quedar definitivament estroncada a finals del segle XX. La primavera de 2007, va tornar a brollar amb tot l'esplendor: un doll central, trenta dolls circumdants i un interessant canvi de colors. Però el que són les coses que no volen funcionar, la font, bé, bé, allò que se'n diu bé del tot, només va anar una setmana. A la segona setmana d'anar, la calç de l'aigua de Girona ja havia embussat uns quants rajos, que més que enèrgics brolladors semblaven autèntiques pixarades. El primer dia que la tramuntana va bufar amb força a la plataforma, els esquitxos arribaven al quiosc i tota la verticalitat estètica de l'aigua es va tornar una escampada horitzontal de basses... Al cap de pocs dies, els colors amb què l'aigua successivament transmetia fantasia (verd, groc, lila, blanc...) es van reduir a un: el rosa llacet de nina... I així anem tirant que, veient com van la majoria de les coses a la ciutat, certament no és poc.

Fa cent anys va morir a Barcelona, als 84 anys, la Sra. Emilia Martorell, vídua de Monturiol, l'inventor de l'Ictineu. Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885) va ser l'inventor del primer submarí amb motor de combustió i a més amb un sistema de creació d'oxigen (avarament de l'Ictineu, 1859). La mort de la dona del genial empordanès va dur la premsa de començaments del XIX a evocar-ne la figura: "Monturiol tenia el genio de la mecánica y sin títulos universitarios concibió el proyecto de un barco sumergible para dedicarlo á la pesca del coral (...) El gobierno fue solicitado y se hicieron las pruebas oficiales del submarino en Alicante, donde el Ictíneo navegó, se sumergió y se demostró que allí estaba cuando menos el principio de la resolución del problema de la navegación submarina; pero el ministro que presenció las pruebas se mareó, uno de los dos diarios que entonces se publicaban en Alicante habló en términos desdeñosos de las pruebas porque no había sido invitado al acto; y con un ministro mareado y un diario despechado, no es de extrañar que lo que debía tener resonancia no tuviera ninguna. Esto ocurrió hace medio siglo. Si se hubiera prestado atención al invento de Monturiol y protección al autor, se hubiera podido aprovechar el tiempo para la resolución del problema y no nos hubieran anticipado las demás naciones, dejando a España rezagada." (Diario de Gerona) D'aquesta manera tan pintoresca i històrica es demostra com sovint l'atzar determina el funcionament i l'èxit de les coses.

De totes maneres, hi ha coses que sembla mentida que funcionin com funcionen. La monarquia, per exemple, i les despeses que els seus viatges al llarg i ample del món paguem entre tots. Des de l'estiu, l'activitat monàrquica no s'atura (de ben segur, en el marc d'una campanya per demostrar que la corona serveix per alguna cosa): navegació a vela per les illes de Mallorca, Jocs Olímpics a Pequín, viatge pel costumari Sud-Americà i ara mateix, visita amb tota la pompa i glamour al país del Sol Naixent. El desori fa temps que dura i se'n van sabent detalls. La cúpula de la seu europea de l'ONU a Ginebra ha estat decorada i pintada per l'artista Miquel Barceló. Aquesta obra d'art està costant l'escandalosa xifra de 20,35 milions d'euros (3.385 milions de pessetes de les abans. Per més inri, cinc-cents mil euros d'aquesta partida han sortit dels Fons d'Ajut al Desenvolupament. No per la crisi actual que afecta el nord i el sud, sinó bàsicament per l'estat del món amb milions de persones morint de fam, és un escàndol, un escarni i un oprobi que una institució "tan aparentment santa" com l'ONU promogui aquesta mena de disbauxes dels països rics. El que potser molta gent no sap encara és que aquesta cúpula, que serà inaugurada el pròxim dia 18 en un solemne acte on assistiran els reis Joan Carles i Sofia, el president Zapatero i el president de l'ONU, és un regal d'Espanya, "una iniciativa personal del Rei sorgida de la visita a Ginebra l'any 2005". L'Estat espanyol es va comprometre llavors a aportar almenys 7,4 milions d'euros. L'aportació s'ha fet "amb el pressupost del Ministeri d'Assumptes Exteriors i Cooperació, i en part amb les aportacions de les comunitats autònomes". Davant d'això, hi hauria d'haver ara mateix a l'agenda de la ciutat un seguit de manifestacions antimonàrquiques (pacífiques i ignífugues, per descomptat) convocades. Però, no. L'acriticisme a la ciutat és quasi total.

Hi ha coses que no interessa certament que funcionin. Com la crítica i l'autocrítica, la coherència i la dignitat, per exemple. Si van vostès a visitar la dura exposició que durant tot aquest mes es presenta a la Casa de Cultura de Girona intitulada "Vides minades", amb fotografies de Gervasio ?Sán?chez, hi observaran un fet lamentable que ens hauria d'omplir de vergonya. Hi ha milers de persones mutilades per les mines i les guerres a tot el món. Espanya ocupa el 9è lloc del món en el rànquing mundial d'exportació d'armes i ha estat durant anys la primera potència mundial en fabricació de mines. Vostès creuen que es pot omplir la boca de paraules com "pau" i "resolució pacífica" de conflictes, el president d'un país que aporta tant a la guerra com a la pau? Vostès creuen que pot ser el portaestendard de res?