U ns científics ?espa?nyols han "creat" un ratolí que viu un quaranta per cent més que el comú dels ratolins, però encara que el succés ha merescut honors de portada en no pocs mitjans de comunicació, és possible que es tracti d'una enganyifa o d'una pamplina com una altra qualsevol si el ratolí és aquest que hem vist en els noticiaris. Com saben aquests científics que el tal ratolí viurà un quaranta per cent més? Demà, o aquesta mateixa tarda, li pot donar una síncope a l'animalet a causa de les sevícies que ha patit en el laboratori, o bé, encara que això és més improbable, pot viure no un quaranta, sinó un cinquanta o seixanta per cent més perquè la criatura sigui de natural longeva, de manera que els resultats de la creació són, almenys, peregrins.

No obstant això, la possibilitat que el tractament a què ha estat sotmès el pobre rosegador sigui extrapolable als éssers humans, ha fascinat, pel que sembla, a ?gairebé tothom, encara que arribats aquí, un es podria preguntar: Per què dimonis volem viure fins als 110 o els 115 anys, si a partir diguem dels 80 o els 90 estem fets pols i, en tot cas, igualment condemnats a morir? Potser per disposar de més anys per pagar la hipoteca? Això últim, emperò, podria descartar-se ja, doncs ara la cosa més difícil no és pagar la hipoteca, sinó que la hi concedeixin a un, de manera que la hipòtesi que cobra més força en relació amb l'entusiasme que ha suscitat això del ratolí és la de l'aspiració a la immortalitat, aspiració absurda llevat que es visqui molt bé, és a dir, que vingui de gust empatxar-se de viure. La vida dura el que dura un sospir, i no sembla una gran fita que aquest sospir duri un imperceptible quaranta per cent més. Sí ho seria, en canvi, que el que vivim, més o menys, ho visquéssim amb dignitat, lliures, sabent estimar i mereixent ser estimats, amb assossec i passió en les seves proporcions exactes, i, per descomptat, aixoplugats en una casa la possessió de la qual no ens tragués, precisament, la vida.