Davant de les adversitats, ens podem limitar a lamentar-nos o bé ens podem plantejar el que n'hem d'aprendre per fer-ho millor en el futur. La crisi actual ha deixat ben clar que érem més pobres del que ens pensàvem, que vivíem per sobre de les nostres possibilitats i que ens havíem oblidat de valorar com cal el que tenim a l'abast. Ens hem tornat una societat massa exigent respecte del que considerem que mereixem i massa acomodada. Hi ha algú que s'ha referit a la situació que patim com una postguerra sense guerra. Certament cal celebrar que el daltabaix no hagi estat precedit per un conflicte bèl·lic que ens hagi arruïnat, però sembla prou cert que s'imposa l'esperit de recomençament, de reconstrucció. En un context així cal recuperar, abans de res, la capacitat de treball i de sacrifici, el sentit de solidaritat, l'anhel de progressar en coneixements, l'humanisme,É Haurem de tornar a parlar de la feina ben feta i del sentit de responsabilitat en tots els àmbits, des de l'educació a la sanitat, des de l'empresa a la recerca, des de la creació artística a la vida política. La crisi ens empeny a l'autocrítica i hem de ser més conscients de les interpretacions que es poden fer dels nostres actes, sobretot quan exercim un càrrec públic. És saludable, doncs, que, pel seu caràcter exemplar, s'apliqui un criteri d'austeritat en la retribució dels polítics o que s'accentuïn les mesures per reforçar la transparència en la gestió de les institucions. Per això confesso la meva perplexitat davant de les declaracions de la senyora Juana Gálvez, secretària judicial que no havia tramitat l'empresonament de qui acabaria assassinant la nena Mari Luz Cortés, quan va dir que té la consciència molt tranquil·la. S'entén que els secretaris demanin més recursos per fer la seva feina en millors condicions. I ningú no ha demanat que la senyora Gálvez sigui tractada com a responsable o còmplice de l'assassinat. Però d'aquí a dir que té la consciència tranquil·la, quan és evident que la mort d'una nena hauria pogut ser evitada si ella hagués fet el que calia, em sembla incomprensible. Reflecteix una actitud que fa bons els pitjors tòpics que acusen els funcionaris de seguir la llei del mínim esforç, de tirar-s'ho tot a l'esquena. Amb això ni excuso la deixadesa de les institucions ni trec legitimitat a les reivindicacions dels funcionaris judicials. En anglès del funcionari en diuen civil servant, és a dir servidor públic. Jo que ho sóc, encara que sigui en excedència, tinc la convicció que amb actituds defensives i tan poc autocrítiques com la de la senyora Gálvez es perjudica seriosament la imatge de la funció pública. No podem fer deixament de les nostres responsabilitats i demostrar tanta insensibilitat davant d'una tragèdia tan esfereïdora com la de Mari Luz i els seus pares emparant-nos en la manca de mitjans. Cal reivindicar una altra manera d'entendre la funció pública.
