Quan vaig sentir aquelles dues paraules, pronunciades amb una certa reverència per un presentador de televisió, vaig pensar que parlava d'una nova encíclica. El sant Pare -vaig dir- haurà tornat a escriure una carta contra déu sap què. Aviat, emperò, vaig saber que, lluny de referir-se a una epístola papal, es tractava d'un al·lucinògen, ara de moda als Estats Units.
Només fou una primera impressió. Però a l'hora de cercar la traducció més correcta he dubtat una mica. És segur que no significa "l'herba dels divins", encara que a mi m'agradaria, sinó "l'herba dels endevins": dels que saben llegir els signes del temps i preveuen l'avenir. L'herba dels que endevinen allò que ha de passar.
Aquesta herba màgica és de la família de les sàlvies, semblants a la menta. Expliquen que, si en prens una infusió, en rosegues unes quantes fulles verdes, o te'n fumes unes fulles seques, et permet absentar-te de la realitat. Si això és cert, no tinc cap repar de dir que fa miracles.
Et permet fugir del temps que t'ha tocat. Què més voldria? Escapar-me del temps. Com qui puja en una catifa que vola, t'enfiles per amunt i, adéu siau, te'n fots de l'illa i les seves meravelles.
A vegades ho intent sense prendre infusions ni rosegar ni fumar les fulles de cap herba. Ho intent amb la il·lusió d'aconseguir-ho per la via de l'esforç mental. En un començament és difícil, però, si t'hi aveses, te'n vas amb una certa naturalitat. Generalment, aquells que tinc a prop i em coneixen arriben a adonar-se'n. Llavors sembla que no ho poden consentir i em renyen perquè he fugit del món, del seu món:
- Ja has tornat a escapar-te. On eres, ara?
- No era aquí.
Un dia en què visitàvem uns familiars, me'n vaig anar de la reunió sense dir res. Ho vaig fer de pensament. Em varen dir:
- Ja has tornat a marxar. On eres?
A la paret hi havia un quadre que representava un paisatge romàntic: el mar esvalotat, el cel gris, les roques aspres, i un home que mira aquell mar. Vaig dir:
- M'havia endinsat a l'interior del paisatge del quadre. He caminat per les roques fins a les ones. Aquest home que observa el mar dóna voltes a la idea del suïcidi. També vol escapar-se del món.
La salvia divinorum procedix de Mèxic. Diuen que allà la consideren una princesa. La princesa que et convida a viatjar amb ella, a escapar-te de la història, a trescar per camins nous i mars inexplorats. Sempre és millor el dolent per conèixer que el bo conegut.
També diuen que dispara els mecanismes cerebrals -tan necessari com és reactivar el cervell- i ens permet ésser com déus. De la mateixa manera que la serp va prometre-ho a Eva, la nostra primera mare: només que es menjassin la poma proscrita. Sereu com déus. En menjaren. Qui seria capaç de no escoltar la proposta del diable? -es preguntava el profesor Camilo J. Cela Conde fa uns anys en una lliçó memorable.
També m'asseguren que l'esmentada sàlvia provoca la rialla desfermada. No és una mala cosa. Riure's del món és una forma de fugir-ne.
