Portem mesos d'ensurts econòmics, tal com si despertéssim de un somni daurat. Un darrere l'altre, exploten nous focus de preocupació per les nostres butxaques i, sobretot, per l'incertesa del futur. Als problemes que es podien predir se n'hi ha afegit de nous i les mesures ja no són només pal·liatives a corre-cuita sinó que, feliçment, es tracten com a estructurals que necessiten de canvis profunds en l'àmbit mundial.
Els qui predicaven que la globalització era una nova cultura inexorable a la qual no calien ni temors ni condicionants, com gairebé sempre, ens explicaven la meitat de la ruta: la dels negocis sense escrúpols, la del diner fàcil, la supremacia del guany pel cim de les conseqüències socials i territorials. De tant estirar la corda, potser s'hagin carregat un model que ens porta i ens portarà molts mals de cap per a alguns i problemes angoixants per a molts d'altres. I beneficis per aprofitats, que sempre n'hi ha.
Encara que ens costi d'admetre, sobresurt l'evidència de la nostra dimensió mundial i que la potència dels EUA no sols ho és en força militar sinó en l'economia i altres aspectes que ens arrosseguen. Per això hi ha tanta esperança en acabar una trista etapa conservadora per obrir noves formes de lideratge mundial, que segurament no arribaran al que des d'Europa o el tercer món se'n voldria, però ja és molt que s'enterri tanta agressivitat i veneració l'opulència.
A casa nostra hem viscut com nous rics i ens cal tocar de peus a terra, que no vol dir abaixar el cap, tot al contrari. Ens cal la confiança i l'esforç que proclama el recent líder americà: nosaltres també podem! Però necessitem una predisposició individual i col·lectiva de separar el gra de la palla i donar valor a l'esforç, a l'austeritat, a la voluntat de superació, a la creativitat, al rigor, a la responsabilitat, a l'emprenedoria, a sumar esforços. I a acceptar que ara no es podrà fer tot el que es voldria i caldrà renunciar a propòsits que no són assumibles. És desmesurat pensar que podem ser a l'hora, Finlàndia per l'educació, Suïssa per infraestructures, Suècia per jubilacions o Holanda per jornada laboral, amb impostos i salaris d'aquí.
Precisament en aquests temps en què hi ha sort de gaudir l'estat del benestar que ens garanteix la cobertura dels serveis bÀsics, sortiran veus reclamant rebaixes d'impostos, bonificacions i subvencions provinents de les arques públiques. Fins hi ha qui predica que els recursos per afavorir la creació de llocs de treball s'han de destinar a indemnitzacions per acomiadamentsÉ
S'han compromès quantitats públiques inimaginables a salvar un sistema financer en part corcat, i ho celebro! També voldria que es depurés alguna responsabilitat, però sobretot em plauria que s'acabi amb aquesta disbauxa economicofinancera que ens porta a la deriva global. El futur ens dibuixa un panorama mundial molt més complex que tot just fa uns decennis: el creixement de la població, les migracions, l'abús de recursos naturals i la manca de mecanismes d'intervenció globals, fan imprescindible un canvi en la governabilitat. Més que mai, la política es fa necessària!
Optimista com sóc, faig meu aquella dita "que no hi ha mal que per bé no vingui". Potser aquesta crisi sigui només un xarampió i no derivi a infecció maligna, i ens hagi fet veure cap on podem caure, per prendre les mesures pal·liatives, però sobretot, preventives. Això que han de fer els governants, també ens ho podem aplicar tots amb una altra reflexió americana, la del president Kennedy: "no penseu tant en què pot fer Amèrica per vosaltres, penseu què podeu fer vosaltres per Amèrica".
