Mentre els Estats Units d'Amèrica i gran part de la resta del món viu una "obamitis" aguda fins al punt de creure que el senyor Obama és capaç de realitzar miracles, cosa molt improbable, un servidor s'acontenta a tractar temes petitons, de poca importància o, en tot cas, que sembla que no la tenen. Ja veuen vostès: en la meva venerable ancianitat m'aproximo al món del joguet més preuat per les nenes de tot el món, el de les nines.
Molts joguets, femenins o masculins, han evolucionat tant que s'apropen, m'atreveixo a dir que perillosament, a la robotització, és a dir, a convertir-los en petits robots al més semblants possible a la realitat. L'evolució ve, per descomptat, de molt ?lluny i va començar amb les nines que tancaven els ulls en posar-les en posició horitzontal. I després, progressivament, va arribar el caminar, el pronunciar alguna paraula, plorar, fer pis, xuclar d'un biberó... Les nines, deixant de banda la insuportable Barbie i les seves imitacions, semblen estar vives i a les nenes els ho donen tot fet.
I aquí ve el perill: limitar la imaginació, l'instint de la imaginació. Fa anys, el gran Antonio Mingote, en un dels seus acudits gràfics, dibuixava una nina que escrivia la carta als Reis Mags: "Estimats Reis Mags: jo us demano una nina que no camini, no parli, no faci pis, ni plori, ni..." La nena no volia un robot, sinó una nina que visqués en la seva imaginació, en la seva capacitat de creació imaginativa i no desitjava una màquina.
A les teles ja comencen a anunciar joguets i entre ells, naturalment, nines que a mi em semblen petits monstres mecànics que ho fan tot, sense deixar un marge a la imaginació de la nena. Com aquestes màquines fotogràfiques en les quals no és necessari, com abans, calcular la distància, la llum, el focus, la velocitat, de manera que el fotògraf posava molt de la seva sensibilitat interpretativa, creativa. Ara, només cal situar-se davant l'objectiu i disparar i a l'instant ja es veu la foto. Robots que destrueixen la creativitat del fotògraf. Doncs això és el que fan molts joguets d'avui, les nines, en el tema del qual avui m'ocupo.
Recordo un conte de l'escriptora Ana Inés Bonnin, qui sap avui qui era?, en el qual una nena d'una família mísera es va fer una nina amb branquillons i vells retalls de colors. La nena jugava amb aquella nina, vivia amb ella, la posava a dormir, la gronxava, li cantava cançons llunyanes... Un dia, una senyora, amb tota la seva bona intenció, mentre la nena dormia, es va emportar la nina de branques i draps i li va deixar una nina "de veritat". Quan la petita va despertar sense la seva nina, tan seva i vertadera!, va plorar desconsoladament, no volia ni veure la que li havien regalat, es va deprimir, es negava a menjar, la seva malenconia i tristor anaven cada dia a més...
Al final, la senyora del regal va comprendre i entre pilons de deixalles va poder recuperar l'elemental joguet de la nena i li va tornar. Amb aquelles branques i draps va arribar de nou l'alegria, el somriure, la vida... Cap nina-robot hagués pogut trencar el senzill miracle de la imaginació.
Ja veuen vostès, avui, amb tota la crisi a sobre, l'obamania de l'esperança i una inacabable cadena de patiments humans i de bogeries més o menys col·lectives, un servidor ha pretès aixecar la meravellosa bogeria de la imaginació en quelcom tan simple, tan de sempre, com el joguet preferit de les nenes, les nines.
