El Senyor Alfons Quintà ha escrit un article, una guspira, en aquest Diari, el passat dia 13, titulat: "Pujol, Mounier i l'inhumà cattocomunisme". Es referia a la crònica del dia abans, de la conferència de Jordi Pujol a la Casa de Cultura de Girona, sobre "Mounier en el context polític i intel·lectual català dels anys cinquanta". Com a presentador de la conferència i acompanyant a la taula a Jordi Pujol, sense ànim de polèmica i amb l'esperit de deixar les coses clares, em veig en l'obligació de contestar les rotundes afirmacions que fa el senyor Quintà.

En primer lloc parteix d'una crònica periodística de l'Albert Soler, en aquest mateix Diari, que a mi em sembla molt correcta, encara que lògicament i naturalment simplificada. Pujol va parlar més d'una hora i una crònica no pot ni ha de recollir el text complet, és un resum esquemàtic. No puc comprendre que a partir d'una simple crònica d'una conferència que no és política sinó humanista, el Sr. Quintà s'atreveixi a fer afirmacions tan agosarades com les que fa en referència a Pujol i a Mounier.

Comença per dir: "el que exposava (la crònica) és cabdal per entendre els 23 anys de domini de Jordi Pujol sobre Catalunya (...) el pujolisme no és res més que la voluntat de poder personal de Jordi Pujol". Això per unes poques paraules que va dir Pujol sobre drets col·lectius de Catalunya. Bufa! Jo aquí, tot i no compartir en absolut una afirmació tan dràstica, no hi entro, no hi vull entrar, perquè seria menysprear Pujol. Si es vol defensar té tota la capacitat i les raons per fer-ho. Altra cosa és que potser no vulgui respondre segons quines acusacions.

El Sr. Quintà, basa tota la seva argumentació contra Pujol i Mounier en la definició que fa la Wiquipèdia italiana del mot (italià, és clar) cattocomunismo i invita els lectors a llegir-la perquè així ho entendran tot. Jo he llegit les set línies, més cinc de bibliografia i encara ho entenc menys. Perquè el cattocomunismo es refereix a la versió del compromesso stòrico entre catòlics i comunistes a Itàlia. Acusa Pujol de "cattocomunista de dreta" (curiosa qualificació), quan, que se sàpiga, Pujol no ha fet mai cap compromís històric ni amb el PSUC ni amb els seus successors d'ICV. És més, Pujol, en la conferència, es va referir a una certa simpatia de Mounier, no cap el comunisme, sinó cap els comunistes, i tot i declarar-se cristià, ell (Pujol) va dir textualment: "jo mai he estat dels cristians pel socialisme". Quintà qualifica el cattocomunismo de "comunió antiliberal" entre catòlics i comunistes, quan en realitat la Wiquipèdia italiana, que era la que ho havia d'explicar tot, no menciona ni una sola vegada el mot "liberal" o "liberalisme". Parla de "resistència antifeixista" però mai de "resistència antiliberal".

Quan ha acabat amb Pujol, carrega fort contra Mounier. És tan gruixut i tan oposat a la realitat el que diu sobre Mounier que no vull entrar en detalls, encara que sí entraré en la seva defensa perquè Mounier ja no es pot defensar com ho feia quan els seus adversaris l'atacaven directament. I m'atreviré a fer una afirmació rotunda: "Alfons Quintà no coneix Mounier". I encara més: "Alfons Quintà no ha llegit Mounier", malgrat totes les citacions que fa. Com que no indica la procedència, no vull perdre temps buscant-les, encara que si ell les fa les dono per bones. I perquè dic que Quintà no ha llegit Mounier si dono les citacions per bones? Doncs, molt senzill, perquè Mounier va escriure molt; la seva obra completa en castellà, d'Edicions Sígueme, ocupa quatre volums amb un total de 3529 pàgines, a més d'altres escrits que no s'han recollit en l'obra completa. Però no és solament el volum de l'obra sinó el mètode el que és important. Perquè Mounier no s'enfrontava globalment contra cap ideologia dominant d'aquell temps, encara que no hi estigués d'acord, sinó que hi establia un diàleg crític. I començava per analitzar allò de bo que podia tenir l'altre, per aprovar-lo, i anava avançant fins que arribava a descobrir allò que tenia de dolent i que no podia acceptar. Un mètode que destriava les veritats i les mentides del cristianisme, contra el qual, malgrat o precisament per ser cristià, va ser molt dur per la seva solidaritat amb allò que ell anomenava el desordre establert; les veritats i les mentides també del marxisme, del feixisme, del liberalisme, o del nacional-socialisme i de tots els altres "ismes", existencialisme, nihilisme, positivisme etc. Un mètode pel qual algú l'anomena el "Sòcrates" del segle XX.

Què significa això? Doncs simplement que Mounier no es mostra en unes senzilles citacions. El seu pensament és més ric i complex. Si agafem simplement una citació que correspon a "les veritats" pot ser que quedi diluïda, distorsionada, ampliada o refutada en la part corresponent a les "mentides". A part que les citacions que introdueix el Sr. Quintà no justifiquen la interpretació que en fa, són mol ambígües. Si Quintà hagués llegit, entre d'altres, la segona part d'El Personalisme, titulada el Personalisme i la revolució del segle XX, obra pòstuma de Mounier, sabria que destria ben clarament la Nació de l'Estat i que confereix al sentit nacional un paper bàsic de poderós auxiliar contra la influència de l'Estat i l'esclavitud dels interessos econòmics cosmopolites. Un text que justifica de sobres l'existència de drets col·lectius d'un país que defensava Jordi Pujol en la conferència. Un text, entre molts altres, que demostra la barbaritat que representa acusar Mounier d'estatista com fa Quintà. Si Quintà conegués Mounier no hauria caigut en l'atzagaiada que representa dir que el personalisme no és un humanisme.