Fa mig any, més o menys, que va reaparèixer en les nostres vides la paraula crisi; torna cada cert temps, es presenta, fa la feina i se'n torna fins una altra ocasió; i així successivament podríem parlar de moments com: el crac del 29, la crisi de la II Guerra Mundial, la dels anys 80, la del 93, la del 01 i l'actual. Totes aquestes, són diferents, tant en els seus orígens com en la seva intensitat. L'última que estem vivint, però, m'ha fet reflexionar força, segurament per què és la primera que visc amb coneixement de causa (en la del 93 tenia 14 anys).

La reflexió va encaminada a la necessitat de pensar en els motius d'aquesta crisi econòmica i financera actual. Hipoteques subprime, venda d'actius entre bancs, falta de liquiditat, accés de construcció, globalització, consumisme, neocapitalisme... totes són paraules que escoltem cada dia des de fa sis mesos. Cal, doncs, sempre des del meu punt de vista, tornar el protagonisme a la persona humana com a únic objectiu, aplicar el personalisme, que no vol dir l'individualisme, perquè aquest va en contra de la persona en tot el seu ésser; sinó a la necessitat de proclamar que tota acció política, econòmica o social a de tenir com a principi la dona i l'home, la persona. Permetin-me obrir un petit parèntesi, recomanaria humilment al president Rodríguez Zapatero i els participants a la reunió de Washington, que es llegeixin abans d'actuar alguna part de l'obra escrita de Maritain, MounierPéguy.

Proclamar que necessitem una economia de rostre humà, una moral individual i col·lectiva forta, uns valors, com l'esforç, la constància i l'esperit de superació, cal que aquestes idees estiguin presents en tots els òrgans de decisió; ja siguin als governs, a les institucions, als bancs centrals, a les pimes, a l'escola o la fàbrica... que el personalisme inundi cada racó del món globalitzat.

Mounier ens recorda que no es pot dissoldre la persona, i tots sabem, per desgràcia, que últimament la persona s'ha convertit en un número, en un instrument, en un ninot que es mou segons els interessos del capital. Atenció, que ningú es pensi que defenso un sistema diferent del capitalista, ja que de moment, és l'únic que ha donat cert resultat, per això la immensa majoria de persones volem viure en país capitalista. El que ens cal és fer possible la unió entre el diner i la persona, entre capitalisme i personalisme, que formin un tot en benefici de tots. Aquest és el repte que ens espera a tots aquells que tenim responsabilitats en l'àmbit privat o públic. Potser és una utopia, una falsa esperança, un objectiu de joventut... però si no hi ha un canvi en aquest sentit, si no es veu la persona com a centre de tota acció, ens podem trobar en un món habitable (donaria per a un altre article reflexionar sobre la situació ambiental del nostre planeta) però sense esperança.

En la meva professió de docent he après que si no estimulem al màxim no arribem a un mínim, que si en els nostres alumnes no els col·loquem reptes per superar es converteixen en simples robots. El nostre repte és aplicar el personalisme i un personalisme que lliga molt amb el cristianisme, com a primer punt de l'ordre del dia de l'agenda mundial. És un objectiu pendent.... endavant!