Un dels personatges més interessants que he conegut en la política activa és en Josep ?Maria Carbonell. És un home honest, íntegre, dialogant i bon coneixedor del país. En el primer tripartit era la persona cridada per ser conseller de Cultura de la Generalitat. Però els jocs d'equilibris que es va veure obligat a fer Maragall el van deixar fora del govern i el seu lloc l'ocupà una metgessa per allò de la llei de la paritat que tant agrada als socialistes.

Carbonell abandonà el seu escó de diputat i s'incorporà al Consell de l'Audiovisual de Catalunya, tot substituint-hi Francesc Codina, el primer president. Per primera vegada aquest organisme ha concedit les llicències de ràdio i les afavorides han estat un total de 83 en un concurs en què s'hi presentaren 1.279 sol·licituds.

Tot plegat ha aixecat molta polseguera, sobretot a Madrid, on fins i tot han retret el sou dels membres del CAC i els han titllat des de les pàgines dels diaris més conservadors des d'incompetents a comissaris polítics. És per això que es fa imprescindible la comparaixença de demà d'en Carbonell a la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per tal d'informar de la concessió de les freqüències de ràdio. Fins ara els ciutadans ni en coneixem els criteris ni els motius que han portat el CAC a no donar ni una sola llicència al grup Zeta o a Unedisa -editora d'El Mundo- , per exemple, i en canvi s'han aprovat les peticions del Grup Godó -La Vanguardia- o de l'església Catòlica que emet sota el nom de Ràdio Estel i que té un migradíssim nombre d'oïdors. Tanmateix han anul·lat les llicències de què gaudia a Lleida i Girona la Cadena Cope.

És necessària una explicació d'un organisme que paguem entre tots i que és un cau d'expolítics als quals els partits els agraeixen els serveis en una daurada jubilació. Carbonell també s'haurà de referir al diari El País, que l'acusà ahir de segrestar el debat i dictar la distribució d'emissores. Llevat d'un parell o tres de consellers -els únics que són periodistes professionals- la resta portaven clares instruccions dels partits, que abortaven totes les possibilitats d'independència de l'organisme, la qual cosa perjudica i de quina manera la imatge d'un CAC que hauria de ser imprescindible per a la bona salut de l'audiovisual a Catalunya.

A les comarques gironines, hem perdut la Cope. No és una bona notícia per a la llibertat d'expressió i menys si repaséssim la seva història. Des de Ràdio Popular de Figueres -i també Ràdio Olot- vam poder escoltar emissions en català en els anys foscos de la dictadura i les primeres notícies comarcals de casa nostra. És per això que alguns nostàlgics -malgrat discrepar rotundament de la línia actual de la Cope- lamentem que desaparegui.