La recent estrena de Serrallonga a TV3 ha servit per confirmar l'existència d'un problema gairebé consubstancial a certs telefilms i sèries de ficció catalans concebuts pràcticament com a superproduccions. En aquests casos, els guions solen ser correctes, la direcció d'art resulta atractiva i les localitzacions acostumen a ser excel·lents. Però les històries, tant si s'ambienten en el passat més remot com si transcorren en el present més proper, no són versemblants. I és que, en general, hi falla l'element humà. Durant anys, nombrosos programes del canal públic del país han hagut d'arrossegar l'inconvenient de mostrar els intèrprets de sempre ajustant-se als estereotips habituals i repetint els seus tics crònics. És evident que, ara, hi ha més varietat de cares i caràcters, no obstant això, la direcció d'actors és considerablement pitjor. Així, a la televisió hi apareixen individus que declamen el seu paper bramant com si haguessin de projectar la seva veu fins a l'última fila de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Encara que alguns actors tendeixin a l'excés, algú els hauria de corregir.
