L'estrena, aquest divendres, del nou film de James Bond, posa al descobert dues coses: una és que el director de càsting a qui se li va acudir esmentar el nom de Daniel Craig per substituir Pierce Brosnan mereix un monument; l'altra, que ja mig sabíem però que no deixa de sorprendre, és que pocs personatges com 007 exemplifiquen tan bé les profundes transformacions que ha patit el món des de l'inici de la Guerra Freda. Per adonar-se'n, només cal analitzar, encara que sigui superficialment, la versió que en dóna cadascun dels actors que l'ha interpretat. Sean Connery era fred i ambigu com la seva mateixa època, un paio manipulador que, més que de misogínia, del que realment pecava era de condescendència, fastiguejat per la paranoia i la desconfiança que presidia qualsevol relació personal. Cada somriure seu amagava, a la llarga, una petita revenja. George Lazenby va durar un telediari, però també marcava una fita: era el Bond de la redempció, el que es casava i plorava la pèrdua, tan expeditiu com sentimental. Per això no va durar. Roger Moore, el 007 ?menys creïble i més indigest, tenia, com les dues dècades que el van coronar, el do de la impertinència, la flegma britànica més hortera combinada amb un humor més propi d'un parvulari. Un fatxenda de piscina elevat a la categoria de semental d'opereta, masclista a més no poder que, a sobre, no va saber envellir dignament. Com els anys 70 i 80, vaja. Timothy Dalton va provar el mateix que Craig, és a dir, convertir Bond en un anacronisme despatxat i disposat a tornar-s'hi, però es va avançar al seu temps: massa shakespearià pel gust general. Brosnan era un pastitx; frívol com els 80 i dur com els 90, però massa estirat com per adaptar-se a un canvi de mil·lenni. Amb molt bon criteri, moria i ressuscitava a Muere otro día; la gràcia va estar que, contra la seva voluntat, qui va emergir va ser Craig, excel·lent espia, millor actor i mal parit com els temps que corren. Llarga vida a (aquest) James Bond.
