El segon tripartit ha creuat l'equador, però l'invent no acaba de quallar, continua suscitant moltes disfuncions pel que fa a consellers i per aquest motiu incomprensió popular. Es com si Catalunya es resistís a ser governada per tres partits amb interessos diferents: ERC independentista vol anar-se'n d'Espanya, el PSC agermanat amb el PSOE espanyol s'hi vol quedar i IC ecologista amb rampells comunistes estira cap a un oasi sense ciment. Si les parelles no s'entenen i costa que es complementin bé, més complicat són els triangles, la convivència quotidiana entre tres. Tanmateix cal reconèixer que el tripartit és l'eina més eficaç dels socialistes, ja que els permet romandre folgadament en els ajuntaments, les diputacions i la Generalitat gràcies als acords parlamentaris.

Catalunya està dividida entre els partidaris del tripartit i els que no, els primers se senten força satisfets del Govern i es limiten a deixar anar aquell tòpic tan suat que "tot és millorable", mentre que els altres consideren que aquesta segona experiència està resultant igual de frustrant que la primera. Com que cap dels dos bàndols es posa d'acord, només les eleccions decidiran si convé un tercer tripartit o una alternança, una altra fórmula de govern menys escandalosa. Un sector de la població considera que el segon tripartit és tan trencadís com el primer perquè entre ells no s'entenen, malgrat les declaracions retòriques que també sovintejaven en el període d'en Pasqual Maragall, en el sentit que tot era una bassa d'oli. Si un matí ens despertéssim i llegíssim en el diari que el vaixell Tripartit 2 ha naufragat, ningú se'n sorprendia. Aquesta és la veritat.

El primer tripartit va desnucar CiU que va quedar estabornida sense saber què fer. No esperava que aquests tres partits es posessin d'acord per formar un govern a la Generalitat. Ara, però, CiU està escamada, ha après a no fiar-se i per això a les passades eleccions estava cantat que si ERC, el PSC i IC podien tornarien a formar govern; d'aquests tres el partit més honest va ser IC perquè en la campanya electoral sempre va dir sense ambigüitats, de forma inequívoca, que la seva intenció era recuperar el govern de coalició.

El Pacte del Tinell, signat pel primer tripartit, va ser una aliança que segons la lletra escrita, en la seva literalitat, bandejava el PP, talment un partit no democràtic, però que també s'interpretava -com la història ha demostrat- com una aliança de tres partits per marginar a CiU dels ajuntaments i les institucions catalanes. De fet l'actual tripartit justificaria millor la seva mala gestió política si a Madrid governés el PP, raó per la qual en José Montilla fa equilibris inversemblants per no culpar el PSOE d'en Zapatero del mal finançament de Catalunya, fins a voltes sembla que està més pendent no de Catalunya sinó d'observar i respondre amb eficàcia a l'oposició emprant tots els mitjans de comunicació al seu abast, que pràcticament són tots. Aquest va ser un altre dels errors comesos per CiU que en no intuir que podien perdre la Generalitat no es van apressar a crear un diari, una emisora de ràdio, que vetllés pels seus interessos.

Fa anys sopava a les Borges Blanques amb l'Angel Colom i en Carod-Rovira i un dels temes que es va tractar era l'actitud condescendent de Catalunya vers la persona d'en Jordi Pujol. Les paraules exactes d'en Colom van ser aquestes: "Catalunya li ho perdona tot a Jordi Pujol". De fet, però, el primer tripartit va fruir d'un estat de gràcia i la societat li va ser molt generosa; cada cop que erraven dèiem "ja n'aprendran, encara, encara estan verds". No obstant en van fer un gra massa, van excedir-se en els errors i per això en les últimes eleccions al Parlament el PSC i ERC van ser castigats, mentre que CiU va augmentar el nombre de parlamentaris. Com ha dit Albert Rivera, del grup Ciutadans, en el programa Àgora, el tripartit en només cinc anys ha tingut temps de cometre més errors que els que va fer CiU en 23 anys. Les equivocacions greus de Maragall i Montilla són aquestes: el nepotisme, el clientalisme, el control dels mitjans de comunicació i l'opacitat informativa, les subvencions partidistes, el desprestigi de Catalunya i la institució de la Generalitat, l'ús de diners públics per pagar informes de dubtosa qualitat, ambaixades que semblen oficines de col·locació de familiars o amics, el fugir d'estudi quan han de plantar cara, excés protocol·lari i càrrega massa pesada d'alts càrrecs i creació exagerada de funcionaris.

El tripartit té plena legitimitat democràtica, no obstant crec que no és la millor fórmula per gestionar Catalunya.