Dins de les nostres famílies hi ha equilibris difícils entre els seus diferents membres, jocs de força curiosos, personalitats tibants que acaben xocant. Pots tenir un rol determinat dins la teva família que no t'agrada gens, o mantenir la teva vertadera personalitat oculta a la gent més propera a tu, per tal de no barallar-te amb el pare, o no xocar amb la resta de germans, per posar un exemple. Hi ha gent que oculta la seva opció sexual, pensant a no fer mal als altres, però no afrontant les coses, no per això deixa d'existir la realitat. Només coartes la teva llibertat.

Parlant amb Joan Garriga, director de l'Institut Gestalt de Barcelona, em deia que la família és el gran foc de conflictes, de rancúnies i de fantasmes interiors de tots nosaltres. Passes gran part de la vida amb una gent que, si ets una persona normal, t'estimes, de vegades admires, almenys respectes i valores. I sempre tens en compte. Garriga explicava que hi ha gent que estima tant un familiar, una germana, un pare, que quant aquests els manquen, obliden les ganes de viure.

És com si un tel molt fi que els lliga al dia a dia s'hagués trencat, i no els importés esllanguir-se de mica en mica, com una espelma que lentament i inevitablement perd intensitat. De vegades creiem que els morts ens obliguen a perdre el gust per viure. Quan, segurament, la gent que ens ha estimat voldria que visquéssim amb tota l'extensió de la paraula. Que intentéssim ser feliços, o almenys, que lluitessin per ser-ho amb totes les nostres forces. Dubto que a cap familiar desaparegut li agradés veure'ns infeliços, deprimits o tristos. Garriga ajuda, mitjançant una tècnica terapèutica, les persones a dir les paraules que no hem sabut dir a temps, a la gent que es mereixia escoltar tot l'amor i valors que havíem dipositat en ells. Perquè de vegades no sabem expressar-nos amb les persones que estimem. O unes paraules dites en circumstàncies poc agradables, ens han condicionat per sempre. Voldríem tornar enrere per arreglar-ho tot, però sempre s'emboliquen tant les coses que, de vegades, deixem que les relacions es podreixin, i que les paraules mai siguin ponts de sentiments. Es queden dins els nostres caps, torturant-nos, fent-nos mal. En certa forma, la gent que ens ha deixat ens ha d'obligar a lluitar per allò que volem, ens han de donar forces per complir els nostres somnis. Per esgarrapar a la vida totes les alegries que ens ofereix. No sé si és per la religió judeocristiana que hem mamat, però sempre hi ha hagut un complex de culpa en la mort d'una ésser proper. Els anglosaxons celebren la mort dels seus, els recorden, i no per això deixen de lluitar. Es tanquen etapes i se n'obren d'altres. És la vida.