Lluny queden els anys en els quals Catalunya era l'avantguarda d'Espanya en la lluita per a la democràcia i la llibertat d'expressió; anys en què escriptors del prestigi de García Márquez, Carlos Fuentes, Bryce Echenique o Vargas Llosa hi varen fixar la seva residència. Podia semblar contradictori que, fugint dels règims autoritaris de Llatinoamèrica, s'establissin en un país governat per un dictador, però a la Barcelona de finals del franquisme varen trobar un ambient liberal, culte i obert. "A Barcelona, no només s'hi trobaven els escriptors, sinó els arquitectes, els dissenyadors, els editors", declarava en una ocasió Rosa Regàs. I "Barcelona era la porta d'Europa", recordava fa dos anys García Márquez.
En aquella Barcelona, i per extensió Catalunya, era inimaginable un govern democràtic protestant per l'exercici de la llibertat d'expressió, adjudicant emissores de ràdio a amics i afins o pagant amb diners públics la complicitat d'alguns mitjans de comunicació privats.
Algú s'imagina el Govern dels EUA queixant-se a la Generalitat perquè a TV3 s'ha ridiculitzat o criticat George Bush? O l'ambaixador dels Estats Units enviant cartes a tots els diaris espanyols on s'ha acusat Bush de ser autor de mil i una barbaritats? Aquest ha estat l'exemple més palmari del segrest informatiu de Catalunya. Va començar en els llargs anys de CiU i, lluny d'esmorteir-se amb un govern d'esquerres, s'ha intensificat en els cinc anys de tripartit. No en tenen prou de controlar 552 freqüències de ràdio sobre un total de 732, en un cas únic en el món occidental; ni de comptar amb l'única televisió generalista d'àmbit català (TV3), sinó que adjudiquen noves llicències de ràdio a grups dòcils amb el poder. Per això, com que no estan acostumats ni a la crítica ni a la llibertat d'expressió, després fan un ridícul universal elevant una protesta formal a un setmanari de tant de prestigi a Europa com The Economist.
Per acabar-ho d'arrodonir el règim d'ajuts de la Generalitat a la premsa no pot estar més en contradicció amb les normes comunitàries en matèria de subvencions industrials. No sols atempta contra la lliure competència en afavorir unes empreses en perjudici d'altres amb les quals es disputen un mateix mercat -cas d'El Punt i Diari de Girona-, sinó que, a sobre, es regeix per criteris subjectius i per tant discrecionals. Circumstància que permet al Govern de torn mimar un sector estratègic per a ell, el de la comunicació de masses, en detriment d'altres potser més necessitats del concurs oficial per progressar, i premiar fidelitats. Tot plegat, impresentable en el món actual.
