deconstruir la construcció viciada

om a membre de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, em sento dolgut i obligat a fer determinades precisions sobre les afirmacions del senyor Quintà en l'article esmentat, publicat en aquest diari el passat 13 d'aquest mes.

El Sr. Pujol, en la conferència que va fer en el cicle sobre "Els polítics i el personalisme d'Emmanuel Mounier", prèvia una referència al significat del "bé comú", es va referir a la importància dels drets col·lectius d'un país o nació. Això ha permès al senyor Quintà, que no va assistir a la conferència, arremetre contra "els dissortats 23 anys de domini de Jordi Pujol sobre Catalunya" -recurrent fal·làcia ad hominem-, que poc té a veure amb el contingut sencer de la conferència, que no anava de política.

Seguidament, el senyor Quintà fica en el mateix sac de l'anomenat cattocomunisme a Pujol i Mounier, que no era polític!, per acabar afirmant l'odi d'ambdós al liberalisme i a l'humanisme. Deu n'hi do! El Sr. Pujol, ja hi dirà la seva, si en te ganes i creu que val la pena contestar. Pel que fa a Mounier, ens sentim responsables d'haver de respondre, ja que ell no ho pot fer.

El Sr. Quintà fa ús d'una altra fal·làcia, dita ad ignorantiam, per la qual, d'allò del que no es té gaire idea, es pot dir qualsevol cosa, o sigui, l'art de desbarrar. Fa un seguit d'afirmacions, amb suport de cites descontextualitzades i sense referència bibliogràfica.; tot i que algunes, per si soles, es poden entendre perfectament per poc que es conegui el pensament de Mounier i de manera diferent de com li agrada mal interpretar-les al senyor Quintà. Quan afirma que Mounier va escriure: "l'anticomunisme és la força de cristal·lització necessària i suficient per a un retorn del feixisme", què hi entén el senyor Quintà?. Que Mounier vol que es torni al feixisme? Que no vol tornar-hi i per això cal no ser o no fer-se anticomunista? Fa la impressió que qualsevol opció serveix si es tracta de desacreditar la persona de Mounier. Doncs, miri: Mounier no fou cap de les dues coses, i per això ha estat sovint utilitzat com a moneda de canvi desqualificada per part d'aquestes ideologies, perquè no van poder fer-lo seu. Mounier, senyor Quintà, no era anticomunista; però no era ni va ser mai comunista. No era "anti", perquè ell tractava directament amb persones diferents; no per llurs ideologies o doctrines, ja foren comunistes, no comunistes, dretans, catòlics, protestants, no creients, agnòstics, ateus... això fou, precisament, la revista Esprit. La desqualificació de les persones doctrinàriament no li interessava gens, i per això va parlar amb tothom. Va ser seva la divisa de Peguy : cal embrutar-se les mans, és a dir, comprometre's.

Algunes d'aquestes citacions, són francament manipulatives. Per exemple quan diu:

- "Mounier era molt de dretes, la "seva" escola de "Quadres d'Uriage", havia de ser la sement dels joves seguidors del mariscal traïdor Pétain.

- Mounier va evolucionar vers una perversa admiració del comunisme i l'URSS. Va passar d'un estatisme a un altre. (...) Va ser un vil envernissador, per no dir propagandista, de crims comunistes de l'era estaliniana".

L'afirmació que "Mounier era molt de dretes" és un judici politicoideològic del qual Mounier estava molt lluny; perquè el seu problema era civilitzatori; cosa sobre la que no hi puc entrar per raó d'espai. Però sí diré dues paraules sobre el suposat argument que el senyor Quintà exhibeix per donar suport a tal afirmació: que ensenyava a la "seva" escola d'Uriage. Sobre aquesta acusació ja fa anys que varen teixir-se desqualificacions, per part de Bernard-Henry Lévy i de Marc Fumaroli, el qual es va atrevir a dir que Mounier fou el "Heidegger francès". El senyor Quintà no descobreix res de nou.

Per anar a la qüestió: què va fer Mounier? Va impartir en aquesta escola privada fundada per un aristòcrata catòlic, Pierre Dunoyer, exposicions sobre el seu pensament personalista, com altres intel·lectuals n'impartien del seu, i com a convidat -va ser-hi vuit mesos, els que el règim de Vichy va trigar a detectar el que Mounier ensenyava- per a formar joves per a moviments juvenils. Quan el Règim es va adonar d'alguns ensenyaments que s'hi donaven, entre ells els de Mounier, va intervenir ordenant la seva expulsió, com també li va prohibir la participació a Jeune France i li tancà la Revista Esprit. Paradoxalment de l'escola d'Uriage, varen sortir després alguns joves que varen participar a la Resistència. "La conquesta intel·lectual d'Uriage i la seva evolució cap a la resistència va ser sens dubte un dels més bells assoliments de la tàctica adoptada per Mounier, un contraatac intern". (Carlos Díaz. "Emmanuel Mounier. FEM. Pàg. 84). En una situació com aquesta, la seva valentia té més valor. Mounier va tenir oportunitat de marxar el setembre de 1940 als Estats Units -cosa que sí varen fer molts intel·lectuals i científics, i mai ningú no els ho ha retret-, una oferta del seu amic Pauling; però va preferir romandre fidel al seu projecte, amb riscos de no ser entès i de ser maltractat. Va entomar les dues coses.

Faig referència al tarannà "estalinista-estatalista" que el senyor Quintà atribueix a Mounier. N'hi hauria prou de llegir les crítiques de Roger Garaudy -comunista- sobre Mounier tractant-lo de filofeixista, quan aquest ja havia mort, i curiosament quan la revista Esprit donava, en aquesta època -març del 1950- suport a Iugoslàvia enfront del poder soviètic. Cal recordar les observacions de Mounier a Garaudy unes setmanes abans de morir, a qui li fa memòria -en el número d'Esprit d'aquell mes de març del 1950-, sobre la imatge que a França es té de l'URSS: la del país que va pactar amb Hitler la invasió de Polònia, la qual cosa va precipitar l'inici de la segona guerra mundial. Les consideracions i reflexions de Mounier sobre el paper limitat de l'estat en la comunitat de persones que Mounier proclama i desitja que s'estableixi en les societats humanes, es pot llegir en diverses obres de Mounier, des de la Revolució personalista i comunitària, passant pel Manifest al servei del personalisme i El personalisme, i acabant per "Què és personalisme". Cal llegir abans de parlar agosaradament.

Crec que desqualificar un pensador de l'envergadura no estrictament teòrica, sinó "pràxica" i compromesa com ho fou Mounier, ha de fer-se -si es vol fer- filant molt prim, no barroerament. Jo no conec el senyor Quintà; però trec la conclusió, després de llegir tants disbarats junts, que la figura i el pensament d'Emmanuel Mounier no li importa gens... El que sí crec, llavors, és que les afirmacions que fa són l'ocasió i la munició per desqualificar políticament el senyor Jordi Pujol, qui, d'altra banda, en aquesta conferència no va parlar, temàticament, de política. Cada cosa, senyor Quintà, al seu temps, al seu lloc i en la justa proporció.