Seydou Keita, jugador del Barça i seguidor de l'Islam, diumenge va dedicar un gol a Al·là fent una genuflexió en direcció a la Meca, que segons vaig deduir es troba més enllà d'un córner del Camp Nou, per més que al noi se li disculpi certa desorientació en mig del brogit. No va passar res. El partit va seguir sense que una legió d'àngels exterminadors baixés del cel a degollar els espectadors ni una pluja de sofre i foc caigués sobre Barcelona. Hi ha golejadors que fan el senyal de la creu, n'hi ha que ballen i n'hi ha que es pessiguen l'escrot per comprovar que no somien, celebracions igual de respectables que la de Keita.
De la tolerància del futbol en pot prendre nota tothom qui -des de Marta Ferrusola a lectors que escriuen en aquest diari- acusa els immigrants de "no respectar els costums d'aquí", expressió que sembla la divisa heràldica dels catalans intolerants i que és una solemne estupidesa. Primer, perquè respectar els costums és simplement deixar que cadascú faci el que vulgui, sigui vestir gel·laba cada dia o disfressar-se de natzarè per Setmana Santa. Però aquests catalans xenòfobs en realitat no pretenen que els estrangers respectin els costums -perquè ja ho fan- sinó que els adoptin a la força. Pur feixisme.
I segon i més important, perquè no hi ha costums "d'aquí". Els costums no són d'un país o d'un poble sinó de les persones, i passa com amb els culs, que cadascú té el seu. Hi ha qui té costum d'anar a missa, hi ha que acostuma a caçar bolets, hi ha qui té per costum llegir el Marca, i hi ha qui acostuma a posar les banyes a la legítima amb una professional d'alt estànding, cas aquest darrer que m'és propi i que no pretenc que adopti l'altra gent, no sigui que es col·lapsi el servei.
Deia Brassens que la seva pàtria era el llit, i la seva bandera, la marca en els llençols de la darrera dona amb qui l'havia compartit. D'acord amb Brassens, els costums del meu país són els que practico al llit. I la resta, parides.
