Tant l'administració central com les autonòmiques repeteixen amb insistència que la recerca és vital per al futur d'un país. I encara més en època de crisi, quan cal arribar a solucions imaginatives i eficients alhora. L'afirmació és vàlida en qualsevol àmbit: la química, l'enginyeria, l'economia, la sociologia, etc. L'experiència demostra que, ara per ara, resulta pràcticament impossible aïllar absolutament alguna d'aquestes àrees. Per això, és força probable que un avenç aplicat en un camp de coneixement acabi repercutint favorablement en molts altres. Autoritats, investigadors i societat estan d'acord amb aquest plantejament teòric. Però quan toca executar-lo, sorgeixen els problemes. Si qualsevol responsable polític assistís d'incògnit a una reunió d'un grup de recerca català s'adonaria que es destina més temps a pensar com obtenir finançament que a discutir sobre la seva matèria. Tot i que hi ha excepcions, és clar. Ens referim als amics dels governs que donen els diners. De manera que, amb això, sol passar el mateix que amb els ajuts a la producció de cinema: s'acostuma a premiar aquells que no ho necessiten (si més no, tant com la resta).
