Fins al 81% de les empreses gironines són familiars, amb menys de 50 treballadors, i amb els fundadors del negoci com a dirigents. Ja saben la frase, potser inventada per l'avi: l'avi fa l'empresa, el fill l'expandeix i el nét se la ven o l'enfonsa. Aquestes empreses semblen resistir millor, de moment, la crisi que no pas les grans, que es deslocalitzen ràpid o de seguida eliminen gent. Ara, sense els crèdits de bancs i caixes, tothom és amb l'aigua al coll. Mirin la Gran Bretanya: Gordon Brown amenaça amb sancions els bancs si no concedeixen crèdits als ciutadans: una part bàsica de la seva feina i vital per a tots. Un altre punt. De vegades alguns negocis petits d'autònoms, com electricistes o lampistes, semblen no tenir gaire clar el màrqueting o l'atenció al client. Tenen el xip d'abans. Però aquesta és una altra història.

A Castelló i Lleó el jutge vol eliminar els crucifixos de l'escola pública. Això del laïcisme, la separació entre Església i Estat és un tema antic. Si els laics entenem que els signes religiosos a les escoles públiques no han de ser presents, els creients pensen que aquests signes són distintius de la nostra cultura. Una afirmació discutible. En temps de la República, el laïcisme a l'educació va fer que es creés, com a reacció el gran partit de les dretes espanyoles, la CEDA de Gil Robles. El tema va acabar amb l'expulsió dels jesuïtes i en un conflicte terrible. Però és que Alfons XIII també van expulsar, amb la Ley del candado (1910), algunes ordes religioses educatives. Per sort evolucionem. Encara que algunes afirmacions són antigues i desfasades. Els romans ja deien allò del Cèsar el que és del Cèsar... l'educació pública ha de promoure la llibertat ciutadana, sense intromissions. I si els russos volen comprar Repsol, més d'un amb mentalitat franquista fot un vot al llit.

El lliure mercat és bo si fa el que volem nosaltres. Encara que els russos, és cert, fan por pel seu concepte de democràcia tan particular, i molts voldrien que manessin uns altres senyors a la petroliera espanyola. La premsa pateix la crisi. Com tots. Internet provoca canvis de costums. Però penso que el periodisme menys procliu a l'afalac del poderós, com aquest Diari de Girona que llegeixen, és bàsic perquè tots siguem més lliures. Cal un periodisme interpretatiu que ajudi la gent, i li permeti fer-se una idea del moment que vivim. El bon articulista també compta. El diari La Razón va xifrar que el seu articulista Ussía, un senyor amb pinta de marquès tronat que es veu que agrada a les Espanyes més classistes, donava al diari fins a un 7% ben llarg de les vendes. No és poc. L'opinió d'un gran articulista, com Millás, o Vicent és un luxe. En això la premsa té un punt fort, a un preu ben assequible.