Quan estudiava a la universitat tots ens consideràvem d'esquerres i l'esport, en general, era l'opi del poble, que emprava la dreta per narcotitzar la classe treballadora. Entre tots, el tennis figurava com el més burgés, el més antipàtic, practicat exclusivament pels rics i no pels obrers de la construcció o de la Seat.
Res associat al tennis agradava: dos únics individus gaudien de la pista, un espai immens desaprofitat, mentre que altres esports, en menys terreny encabien més jugadors -el basquest, la piscina, la pista de patins, etc.-, a més la indumentària dels tennistes, tan pulcra i cara, no tenia res a veure amb la forma de vestir dels proletaris. I què dir del públic? No n'hi havia cap que fos un treballador explotat, cap sabia com es llaurava el camp amb el suor del front. El tennis, joc monàrquic, no republicà, ni d'esquerres, exclusiu de l'aristocràcia, que es trobava a les pistes per donar copes d'argent als esportistes, fills de la noblesa, igual que es reunien en les refinades curses de cavalls.
En aquell període en què criticàvem durament l'esport, el tennis m'agradava i el practicava, però no obria la boca en les discusions per no ser titllat de reaccionari. No obstant això, altres també mentien perquè em constava que alguns que malparlaven del futbol, com un esport alienant al servei del règim franquista que el feia servir per amagar els conflictes i les protestes laborals, anaven a veure el Barça. Va ser en M. Vázquez Montalbán del PSUC qui va donar la coartada ideòlogica perfecta per anar a veure jugar el futbol, quan proclamà que el Barça era més que un club; el futbol deixà de ser un frívol esport i el Camp Nou representà l'àmbit integrador multicultural on els catalans i no catalans tot cridant a favor del Barça enaltien Catalunya i protestaven contra el franquisme; així doncs anar al Camp Nou va passar a ser un acte de resistència política contra el govern d'en Franco. Tot per no dir que res els agradava més que el futbol.
Recordo que en un d'aquests debats políticament abrandats, l'universitari més delirant de la colla, que amb el pas del temps esdevindria un alt càrrec del PSC, va afirmar que tots els esports són antipopulars i antidemocràtics, perquè mai mana el poble, sinó un àrbitre dictador que decideix el guanyador sense atendre la decisió de la gent, "fins els sanguinaris emperadors romans eren més democràtics perquè demanaven el parer del poble abans de condenar o salvar un gladiador -i concluïa- "així doncs queda demostrat que el capitalisme és molt pitjor que la dictadura militar instaurada a l'antiga Roma". Estava per l'abolició de l'esport de masses però no de la cursa de braus perquè simbolitzava la lluita atàvica i èpica de l'home davant la natura desfermada ni del joc de cartes de la botifarra perquè representava un exercici intel·lectual divertit i assequible. Moltes tardes féiem timbes i solia guanyar-nos.
S'han superat els prejudicis contra el tennis, des que un humil "recollidor de pilotes", en Manolo Santana, es va convertir en el número 1 del món. No em solc perdre els partits de tennis que ofereix la televisió, com els finals del tour de França. Són els esports que més em deleixen. Quan vaig veure aquest estiu la final de tennis a París del Roland Garros entre en Roger Federer i en Rafa Nadal i en constatar el desinterès del primer per guanyar el títol, 6-1, 6-3, 6-0 a favor de Nadal, em va semblar incomprensible. No tinc cap prova que demostri que Federer es deixés guanyar, a canvi que en Nadal li permetés endur-se el sisè títol de Wimbledon. Tanmateix semblava pactat.
L'èpic combat entre els dos grans tennistes en la final de Wimbledon és el que més m'ha emocionat. Mai no m'havia passat tantes hores davant el televisor. El tennis s'ha popularitzat no sols per en Rafa Nadal sinó perquè mai hi havia hagut una florada de tan bons jugadors, ja que al costat d'aquests mencionats cal esmentar el serbi Novak Djokovic, el rus Nikolay Davydenko, l'escocès Andy Murray (que tonto va ser en el Masters de Shangai!) els francesos Tsonga i Gilles Simon, i l'americà Andy Roddick.
El que s'està demostrant és que ser una màquina perfecta, com ho és en Federer, requereix un ardu i llarg temps d'aprenentatge. El suís a l'edat de tres anys va començar a fer anar la raqueta, fet que palesa que determinats hàbits s'han de conrear quan els nens són ben petits o al contrari no s'hi és a temps.
