Una entrada per a Spamalot al teatre Victòria de Barcelona es paga a 49 euros; el tiquet pel Garrick del Tricicle, al Poliorama, en val 38; i un últim exemple, Aloma de Dagoll Dagom, a la Sala Gran del TNC és la més econòmica de totes, cotitzada a 32 euros. Afegim-hi l'autopista, la gasolina i el sopar. Resultat? viable només per a rendes afortunades. En temps de crisi que la cultura també s'hagi de pagar a preu d'or resulta impresentable. No parlem d'un festival d'elit com els que a l'estiu es poden veure a la Costa Brava, no, parlem de la cartellera del moment. I això només és un exemple, de tres espectacles d'èxit de Barcelona, però que es pot aplicar a Girona i en d'altres disciplines com concerts, llibres o cine, que ja fa temps que val més de 1.000 peles de les d'abans. Després debatrem si els joves només saben divertir-se bevent, o de la seva manca d'interès per formar-se culturalment més enllà del que hagin pogut aprendre en una aula. Tenen, tenim, realment, l'oportunitat de poder accedir a alguna motivació més vàlida que la cultura del "hi-hi, ha-ha", del qui "dies passa, anys empeny"? De la Wii i de la Play, o de la pel·lícula baixada per Internet amb pèssima qualitat?
