E l denominat procés de Bolonya ha acabat per despertar un letàrgic moviment estudiantil universitari que durant els últims anys havia perdut completament el seu tradicional esperit reivindicatiu. No obstant això, aquest letargament ha fet que es desperti segurament massa tard per tirar endavant les seves reivindicacions. El procés de convergència de les universitats de la Unió Europea suposa canvis de calat a l'actual sistema espanyol que repercutiran no tan sols en l'alumnat, sinó també en el professorat, entre el que es detecta també un ampli moviment de rebuig davant de qualsevol canvi de l'actual statu quo. La Declaració de Bolonya es va firmar el 1999 per 29 països, i ara ja compta amb 47 adherits.
La principal acusació dels estudiants és que la reforma és mercantilista, en tant que pot encarir els nous estudis i que un dels criteris per mantenir determinats títols serà el de la seva rendibilitat. En efecte, aquesta pot ser una de les conseqüències, però sempre sota la lliure decisió de les mateixes universitats. Per contra, l'objectiu últim del procés de Bolonya és homologar les titulacions europees sota uns criteris mínims de qualitat, el que sempre redundarà en benefici de tota la comunitat universitària. Qüestió a part és que la reforma s'hagi dissenyat sense el necessari debat públic ni la participació de tots els estaments de les universitats, el que ha acabat provocant aquesta onada de rebuig quan la reforma és ja inevitable. És probable que el conseller Huguet, d'expressió vehement, hagi exagerat la seva anàlisi, però no és menys cert que el Pla de Bolonya obre fronteres i presenta més aspectes positius que negatius. Potser el més preocupant, al marge del seu dret a discrepar i a plantejar alternatives, és que els joves siguin els primers que tenen por del canvi.
