El setembre de l'any passat, en una oferta de final d'estiu, vaig comprar a l'establiment que té a Girona una coneguda multinacional de productes per a l'esport, dues samarretes de cotó de màniga curta. El preu, ara no recordo si quatre o cinc euros, i la qualitat en feien un producte atractiu. Però una cosa que em va fer decidir va ser la procedència: Mauritius, Illes Maurici. El nom d'aquest país, que no tenia ni idea d'on era, em va fer pensar en els Mars del Sud, en platges vorejades de palmeres, aigua blava transparent i neta, una barrera de corall que envolta l'illa i noies indígenes que posen collars de flors als visitants. I vaig pensar que en arribar a casa miraria la situació d'aquestes illes i en cercaria informació. La veritat és que mai no vaig arribar a fer-ho i vaig continuar en la més pura ignorància sobre la República de Maurici o Illes Maurici.

Fins que aquesta setmana m'ha arribat una informació preocupant d'AfrolNews sobre aquest país: la coalició de sindicats ha demanat al president de la República que no signi les dues noves lleis de Relacions Laborals i de Drets Laborals que va aprovar fa poc el parlament. Els sindicats argumenten que aquestes lleis augmentaran la flexibilitat en els contractes de treball i permetran les hores extres pagades a preu irrisori. La llei de Relacions Laborals, a més, permet al govern d'ajornar les vagues i, fins i tot, il·legalitzar-les. Hi ha el precedent esperançador que el president anterior va cedir a les pressions de la societat civil i no va signar la Llei de Terrorisme de 2005, que era discriminatòria per a la comunitat musulmana.

Vaig despertar del somni paradisíac i vaig veure que Mauritius és un país on també hi impera el neoliberalisme. Hi ha zones franques d'exportació on s'han instal·lat indústries tèxtils els productes de les quals representen el 55,3% de les exportacions. Aquestes zones franques, pels avantatges fiscals que donen a les indústries que s'hi instal·len, es poden incloure en la classificació de paradís fiscal. Els empresaris o ocupadors poden establir amb impunitat l'obligació de fer hores extraordinàries i un horari de treball superior al d'altres sectors d'activitat. Els treballadors immigrats, generalment indis, són discriminats obertament i perceben salaris molt més baixos que els oriünds. Cosa que no és gaire arriscat de pensar que també deu passar a casa nostra. També hi ha una discriminació salarial considerable entre home i dona. Pel que fa al treball infantil, tot i ser prohibit, en no haver-hi prou inspectors per vigilar-lo, existeix de fet. També es molt elevat l'índex de prostitució infantil femenina. De tal manera que la informació diu que les condicions de vida i treball d'alguns treballadors i treballadores són equivalents a treballs forçats.

L'illa va ser descoberta per Portugal el 1505 i successivament colonitzada per holandesos, francesos i britànics, tots ells europeus, cultes, civilitzats i cristians. És independent des de 1968 i té un règim republicà des de 1992.

Fins aquí una mica d'informació de l'illa però, és clar, no em puc quedar només amb aquesta informació i pensar que, al cap i al fi, la situació econòmica i laboral del país és semblant a la de la majoria de països dels quals ara diem "en vies de desenvolupament" i que abans en dèiem "subdesenvolupats". Tot i això, sí que es pot remarcar que l'illa té un nivell de vida més alt que la majoria de països africans i que, pel que fa a l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU, ocupa el lloc 65 de 177. Hi ha, però, un desequilibri social molt gran que fa que la misèria de molta gent contrasti amb el gran luxe amb què viu una part petita dels seus habitants (les estadístiques, encara que siguin de l'ONU, no mostren mai la realitat nua i crua i es mouen amb mitjanes que moltes vegades dissimulen i amaguen la veritat).

Em cal entrar, doncs, a fer una reflexió personal conscienciosa i profunda per determinar si:

- tinc dret a comprar aquests productes, que per a mi són extraordinàriament barats, a costa de la misèria de tanta gent? I la pregunta la faig extensiva a productes de molts altres països del tercer món com ara la Xina, el Vietnam, Indonèsia, l'Índia i tants d'altres.

- el consumisme, que la meva situació de ciutadà del primer món em permet de practicar, el paguen els treballadors del tercer món amb la seva misèria? És ètic aquest consumisme que practico?

- he pensat mai que, pel sol fet de comprar aquests productes, em converteixo en còmplice del treball infantil incontrolat a molts països del tercer món? I, indirectament, també en còmplice de la prostitució infantil que s'hi practica?

De vegades he parlat del decreixement econòmic com a opció per equilibrar la riquesa en l'àmbit mundial i construir un món més just. Una de les propostes del decreixement és la compra de productes locals, encara que siguin una mica més cars, de més qualitat, bo i disminuint la quantitat que en consumim, o sigui, una economia de proximitat.

I en aquest 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, recordem l'article 23 que diu: "Tota persona té dret al treball, (...) a igual salari per igual treball, (...) a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme amb la dignitat humana".